La galeria Mayoral de Barcelona s’aproxima en la seua nova exposició a la figura i l’obra de Mari Chordà (Amposta, 1942), de qui ja va oferir un tastet a la darrera Fira Arco a Madrid.
Chordà va ser pionera pintant per primera vegada representacions de genitals femenins el 1964, quan encara era estudiant i participava en revoltes contra el franquisme. El seu art colorista va ser feminista d’inici, “per instint”, diu, abans i tot de ser víctima de violència masclista. “He viscut la creació com una possibilitat de segona residència”, explica l’artista a l’ACN coincidint amb el Dia Internacional de l’Eliminació de la Violència contra les Dones i sense ocultar els “llargs silencis” creatius que l’han acompanyat a conseqüència d’aquesta vivència.
“Estes obres són testimoni d’un moment de descobriment i de les apostes radicals fetes per les dones”, resa un dels panells de l’exposició escrit per l’artista. En concret, són una quinzena de peces entre, pintura i escultura, creades entre els anys 1962 i 1972. “Però m’he adonat que a l’última època a Belles Arts jo ja havia dibuixat una vagina”, rememorava Chordà este dimecres davant d’una de les seues peces més icòniques (‘Vulva’, 1968).
L’ampostina ho fa notar per indicar que el seu art és feminista “per pura intuïció”, o en tot cas, per un sentiment “molt fort” sobre ella mateixa. D’aquells primers passos com a estudiant de Belles Arts a Barcelona en sortirien anys després sèries com ‘Vaginals‘, del desig d’habitar el seu propi cos, d’arrabassar-li al patriarcat, i alhora explorant les concepcions dels tabús de la feminitat i generant noves referències.
A l’exposició de la galeria Mayoral hi ha diversos llenços d’esta sèrie, però també hi ha paisatges familiars (la serra del Montsià), i també dos peces de la sèrie lúdica ‘Joguets‘, que és una altra de les seues aportacions a l’art d’aquells anys. Inspirades en un joc per a infants com el que hauria pogut jugar la seua filla, Chordà va convertir en matèria d’art un tema obviat per la mirada masculina, posant el seu paper com a mare creadora al centre de la seua pràctica.
Chordà va ser víctima de maltractaments per part del seu marit, de qui “per sort” va poder allunyar-se. L’experiència traumàtica i les dificultats sorgides després en veure’s gairebé sola criant la seua filla de tres anys han marcat la seua militància feminista i també la seua carrera artística. Ho explica així: “He viscut la creació com una possibilitat de segona residència, com una meravella, però també he tingut silencis bestials, perquè quan surt d’un món de violència tan terrible hi ha dies que et cauen els pinzells i penses; artista? Jo no…; és molt dur”.
Amb tot l’artista considera que ha tingut una “sort enorme” d’haver estat molt ben acollida al seu poble, on va arrelar tornant d’uns anys a París (abans de la separació) i va crear el local cultural ‘Lo llar’. Ara fa un temps el consistori va posar el seu nom a una plaça del municipi. És la mateixa “sort” que els darrers anys, i particularment des del 2015, l’ha rellançat com a artista (avui la seua obra forma part de la col·lecció del MNAC, del MACBA i del Museu Reina Sofia, i l’any 2015 va exposar a la Tate Modern en la mostra col·lectiva ‘The world goes pop’, entre altres). Ara la Galeria Mayoral li dedica esta exposició monogràfica, després que a l’estiu va dur algunes de les seues obres a l’espai que ARCO Madrid va dedicar enguany a dones artistes.
A banda de la seua faceta artística, l’any 1977 Chordà va fundar el bar-biblioteca feminista ‘la Sal’, a Barcelona, i posteriorment la primera editorial feminista de l’Estat, ‘Edicions de les Dones’, on també va publicar el llibre de poemes ‘Quadern del cos i l’aigua’, (1978).
){kind=link}