No hi ha dubte que les formes de comunicar han canviat. Els missatges són curts i clars. Ho veiem en qualsevol campanya informativa d’algun organisme oficial. Ho veiem a les notícies de la tele, amb molta virtualitat i grafismes. A les xarxes, on fins i tot els grans dirigents mundials s’han permès governar a cop de piulades. En la societat de la immediatesa, la tecnologia i els mitjans de que disposem permeten simplificar-ho molt tot i gairebé ens ho donen tot digerit. Qui es pot permetre el luxe de perdre uns valuosos minuts centrats en una única cosa quan en podem fer diverses a la vegada en el mateix període de temps ?
Me temo que cada vegada queden menys lectors d’aquells que gaudien llegint el diari tranquil·lament, fil per randa, pàgina a pàgina. O que paraven atenció durant llargues estones a la veu que els estava explicant alguna cosa a través de l’aparell de ràdio. I paradoxalment és quan teòricament tenim més informació, de fàcil accés i de manera més ràpida i suposadament més detallada. N’hi ha tanta, que és complicat recordar el que ens van explicar ahir. El disc dur del nostre cervell rep tantes entrades que en la majoria de casos ni tan sols és capaç d’arxivar-los. I això que la seva estructura cada cop deu estar més compartimentada com les carpetes del windows. Segurament estem sobre informats. I hi ha una màxima que diu que la sobre informació acaba sent desinformació. I això en uns moments en que l’hàbit de lectura – especialment entre els joves segons alerten professors i pedagogs- és generalment molt baix.
L’admirat Toni Orensanz acaba de publicar el seu darrer llibre, Com vas perdre el braç Balchowsky ? Una obra molt recomanable per molts de motius però que no exposaré aquí. Una obra difícil d’encasellar en un gènere (un treball periodístic novel·lat, una recerca històrica biogràfica ?) i que en mig de la trama ens deixa reflexions tant bones com la que segueix: “Per més que, en aquesta època de sobredosi de ficcions, la veritat sembli importar ben poc i el relat maquillat sigui l’únic que compta quan negocies amb la realitat, segueixo convençut que el periodisme i les ciències socials continuen sent eines perfectament útils per acostar-se a la veritat, pes espinosa i inabastable que sigui “
Per altra banda, algunes matèries i estudis han anat perdent pes en les trajectòries acadèmiques, en alguns casos fins a la pràctica desaparició: per a que serveix, per exemple, l’estudi de les llengües clàssiques o la filosofia en el món actual ? Per què parlar de normes d’urbanitat, de les teories de Darwin o dels Reis Gots ? En mil·lèsimes de segon wikipèdia ens pot respondre a pràcticament tot. Fins i tot li podem demanar a Siri que faci la cerca per natros. I per no cansar-nos podem dir que ens posi música, que obri els llums, que ens esculli una recepta saludable o que ens digui quantes passes hem fet durant tot el dia per veure les calories que hem cremat.
Els referents socials han canviat. A l’estil de Matrix construïm realitats paral·leles; hem modernitzat l’Olimp amb nous Deus i adaptem els nostres gustos i discursos a les tendències que ens marquen les pantalles del telèfon o la tablet. Admirem més un influencer que no a un científic. Un esportista d’elit famós -posem per cas un futbolista- està més ben considerat que un professor i prenem en consideració la vida de qualsevol concursant d’un reality abans que la biografia d’un Premi Nobel. I com un Aquil·les qualsevol fabriquem nous herois que probablement algun dia consagrarem com a prohoms de la pàtria als altars oficials. Acabaré amb una nova cita del llibre d’Orensanz: “ (…) sovint, com a poble, com a societat, com a país, només la propaganda, els aplaudiments oficials i els homenatges grandiloqüents aconsegueixen que, al cap dels anys, conservem col·lectivament el record d’un grapat d’homes i dones, a qui admirem prenent en consideració quatre triomfs i unes quantes generalitats que se’ns dibuixen amb traç gruixut. Recordem tan sols, com a norma general, uns pocs senyors -generalment són homes- que el govern de torn exalça perquè els ve bé per explicar-nos qui som, d’on venim i, sobretot, indicar-nos cap a on hem d’anar”.
