“Una nació no es defineix per les fronteres, sinó pels interessos”. En l’evolució de la dinàmica de la política global, un recurs natural valuós es pot transformar en una arma de guerra geopolítica, on el control sobre ell pot determinar el destí de les nacions, convertir aliats en adversaris i alimentar la repressió de la dissidència.
El 1973, durant la Guerra de YomKipur, el panorama global va canviar, revelant una nova era en què l’estabilitat mundial va passar a dependre de l’or negre. El suport de Washington al govern israelià de GoldaMeir va enfurismar el món àrab. Els exportadors àrabs de petroli, liderats per Aràbia Saudita, van reduir dràsticament la producció i van embargar els Estats Units pel seu suport a Israel, demostrant el poder del petroli com a arma geopolítica. Aquest moviment unificat va posar de manifest com el petroli es va convertir en una eina poderosa per impulsar objectius polítics a l’escena global, transformant per sempre la política exterior dels Estats Units. L’ús audaç de l’arma del petroli no només va evidenciar una sòlida unitat àrab, sinó que també va obligar els Estats Units a confrontar la seva profunda dependència de l’or negre, reconfigurant les dinàmiques econòmiques i geopolítiques mundials. De fet, això va portar els Estats Units a convertir-se en un acumulador de grans reserves de petroli per garantir-ne la independència en temps de crisi. Bruce Riedel va afirmar encertadament: “Aràbia Saudita va fer més mal als Estats Units que qualsevol altre país des que els britànics van incendiar Washington el 1815”. El petroli, sang vital de la civilització moderna, manté una il·lusió d’estabilitat mentre, en silenci, reconfigura l’ordre mundial. Amb cada augment en els preus del cru, les economies trontollen, el poder es desplaça i el món sencer sent els seus efectes, des del cor del Golf Pèrsic fins als racons més remots del planeta.
Dècades després, aquesta realitat persisteix sota una nova forma – la Paradoxa de l’Abundància. Aquest problema global exposa un fenomen en què les nacions dotades de vastes reserves de petroli no experimenten prosperitat, sinó un autoritarisme arrelat, inestabilitat econòmica i repressió política. Des dels Estats del Golf fins a Veneçuela i Rússia, la maledicció de la riquesa en recursos alimenta la corrupció, silencia la dissidència i consolida el poder a mans d’uns quants. Avui dia, el petroli continua sent tant un facilitador del control com una barrera per al progrés, modelant conflictes globals i volatilitat econòmica. La Maledicció dels Recursos soscava la democràcia, ja que les nacions més riques en petroli continuen sent, majoritàriament, règims opressius. En efecte, la dependència global del cru actua com un escut protector per als règims repressius i tirànics. Les grans potències ajusten les seves decisions en funció del risc d’una possible interrupció del subministrament petrolier, cosa que genera una relació de dependència en un context de contradiccions ètiques i una batalla ideològica. Això condueix a una espiral autosuficient, un cicle que es consumeix a si mateix i torna a començar, un que cap institució o país no té el poder d’aturar. En bloquejar la diversificació econòmica i homogeneïtzar una creença religiosa, els països rics en petroli de l’Orient Mitjà aconsegueixen controlar les narratives culturals, dificultant l’emergència de perspectives alternatives o ideologies polítiques, mentre asseguren que el poder romangui concentrat a les monarquies i la llibertat sigui censurada. En essència, aquesta paradoxa involucra valors humans fonamentals com ara la desigualtat, la vulnerabilitat i l’individualisme. No obstant això, el domini d’aquesta dependència és infrangible – ni tan sols la promesa de les energies renovables pot trencar el cicle. El món està tan intricadament interconnectat, tan profundament atrapat en aquesta xarxa, que escapar sembla impossible. L’única opció que queda és comprendre plenament la magnitud d’aquesta realitat, entendre com s’ha tornat arrelada i omnipresent.
El petroli ha estat vist com el catalitzador de la prosperitat, però en realitat continua sent l’arrel del caos. Aquest problema global exigeix un enfocament multifacètic, ja que cal comprendre millor les forces intrínseques en aquest paisatge en constant evolució. Des de l’homogeneïtzació de la cultura i la religió fins a la repressió de la dissidència i la dependència econòmica, em quedo preguntant-me: podrem mai trencar aquest cicle?
– Paula Muiño Vázquez és Estudiant universitàriaa la Carroll Schoolof Management: triple llicenciatura en Bussines, Economía i Relacions Internacionals, Classof 2028, a Boston CollegeUniversity (Boston, Massachusetts- USA) –
