Alguna cosa estem fent malament, molt malament, i, en lloc d’analitzar-ho amb profunditat per mirar de trobar-ne la causa, afrontar-la i intentar reconduir les conseqüències, ens quedem observant immòbils la punta de l’iceberg: els “macrobotellons”.
Fa dies que els mitjans de comunicació van plens de fotografies i notícies sobre les grans reunions de joves, molt joves, amb l’única finalitat de beure, la majoria, i de destrossar infraestructures i tot allò que se’ls posa al davant, la minoria. Les tertúlies i els “opinadors” professionals dediquen molts de minuts i línies per retratar una joventut sense principis, que ha estat mesos engabiada a casa i que ara ha de sortir peti qui peti. I, possiblement, no els falti una part de raó. Ara bé, qui l’ha educat, què ha generat la seva actitud davant la situació en què es troben? Fa pocs dies, una noia d’uns vint anys, estudiant universitària, defensava aferrissadament la seva generació i moltes de les seves reaccions. Una frase seva em va fer pensar: “Alguna cosa haurem de fer per millorar el món que ens heu deixat”.
Quin món els hem deixat? Frustració: estudiants, universitaris o no, que després d’anys d’esforços han d’acceptar feines inferiors a la seva preparació, amb sous miserables que no els permeten pagar un habitatge digne. Joves que la seva màxima aspiració és passar les hores lliures davant d’una pantalla en lloc de sortir a córrer darrera d’una pilota, llegir un llibre o apuntar-se a una associació per compartir interessos. Mitjans de comunicació amb un degoteig constant de notícies negatives, sinó depriments. Un futur climàtic apocalíptic per al qual cada dia ens repeteixen que ja no hi ha marxa enrere. Pèrdua de llibertats individuals i col·lectives no sempre emparades en el bé comú. Una llum al final del túnel que, quan sembla que s’apropa, es fon i torna la foscor.
Els índexs de suïcidi estan augmentant exponencialment de forma alarmant, les agressions violentes a determinats col·lectius, com el LGTBI, s’estan convertint en un malson social, el sortir de festa acaba amb tones d’escombraries, en el millor dels casos, i amb ferits i destrosses, en el pitjor… Potser ha arribat el moment de deixar d’observar i criticar la punta de l’iceberg i analitzar la seva base, escoltant qui la està suportant i sofrint, per posar tots els mecanismes per a què, si es desgela, no ens adonem massa tard que no està format d’aigua pura i cristal·lina sinó de les aigües fecals d’una societat en descomposició.
