Fa unes setmanes s’ha fet públic que 65 persones, una bona part de les quals, representants polítics i activistes socials, però també advocats i periodistes, entre d’altres, eren espiades amb el sistema Pegasus, per part de l’Estat, és a dir, pels seus serveis d’intel·ligència i policials. Un fet al que el president del govern espanyol no podia ser aliè. Totes aquestes persones tenien com a element comú ser independentistes, o bé tenir una relació personal o professional amb independentistes, com és el cas dels advocats que treballaven en la seva defensa judicial.
Que l’Estat i els governs espanyols espien la dissidència, i l’independentisme en concret, no és cap novetat. En poden donar testimoni totes aquelles organitzacions que durant les darreres dècades han defensat aquesta ideologia; i com més importants han estat, més infiltrades i espiades han estat. Des del PSAN, al Moviment de Defensa de la Terra; des de la Crida a la Solidaritat a Herri Batasuna, i des d’Esquerra Republicana a la CUP. Després, arran de la força i influència creixent de l’independentisme, amb el 9-N i l’1 d’octubre pel mig, les organitzacions i persones espiades encara han estat més.
L’explicació és clara: a l’Estat on vivim només hi ha una cosa que estigui pel damunt de la democràcia, i aquesta és diu unitat territorial – integritat d’Espanya. Aquesta idea ho justifica tot, és transversal en el comportament polític, en els poders mediàtics, judicials, econòmics, policials i del gran funcionariat. Amb l’excusa de la defensa de la sagrada unitat han fet i faran tot allò que calgui, i ho continuaran fent, malgrat que vulneri drets fonamentals de gent pacífica, democràtica i no violenta. Perquè el seu perill o delicte és que són independentistes.
Els poders de l’Estat ha estat i serà implacable, van a totes i des de tots els fronts. Fa gràcia imaginar-se el rebombori, l’escàndol i la crisi política que hagués passat si els espiats haguessin sigut el PSOE, els Comuns o Podemos, en temps del govern del PP; o bé per exemple ara, la presidenta de la Comunitat de Madrid.
Però amb l’independentisme tot s’hi val. Pots espiar a l’adversari polític amb qui negocies i també als qui conversen per intentar pactar una alcaldia com la de Barcelona . Fins i tot pots emparar, pagar i promocionar un personatge com Manuel Valls, el qual una vegada feta la feina bruta, podrà retornar cap a França com si res. Mentrestant, les elits empresarials i econòmiques de la ciutat i del país, que tantes lliçons morals ens van donar abans i després de l’octubre del 2017, davant tot l’escàndol democràtic que vivim restaran en un silenci cofoi, com si res hagués passat a la capital del país. Tot en ordre senyoria.
Però el Pegasus i la guerra bruta no va només d’escoltar el que es diu per un telèfon, que també; sinó d’accedir a totes les comunicacions i intimitats d’una persona per arribar, si s’escau i cal, a manipular converses, informacions o introduir proves i acusacions als dispositius que poden acabar amb el seu prestigi personal i imatge pública. Acomboiats per uns mitjans de comunicació i una justícia que juga en el mateix equip de la sagrada unitat territorial.
Material degudament guardat, susceptible de ser tècnicament modificat, per poder ser lliurat a l’altaveu mediàtic amic quan la conjuntura política ho demani, i que posteriorment podrà ser aprofitat per iniciar la via judicial que tancarà el cercle de la persecució i l’escarment de la gran macrocausa.
Ha estat, és i serà així. Alguns ho han descobert ara. Altres, que es fan molt els ofesos i indignats, en la llarga etapa autonomista miraven cap a un altre costat. I d’altres que s’ho miren de reüll saben que a no molt tardar poden ser els propers a patir-ho si no fan bondat.
Acabada la distracció basca, tota la força, intel·ligència i mecanismes de l’Estat està centrada a desmobilitzar, dividir i reduir políticament l’independentisme a la mínima expressió. Van intentar escapçar els lideratges i atemorir la població amb la repressió judicial. El 155 els va permetre obrir l’administració catalana en canal per esbrinar interioritats que potser desconeixen. I amb la coartada de l’amenaça de l’arribada de l’extrema dreta intenten reforçar el bipartidisme de sempre afavorit per l’opció del “mal menor”, per retornar a l’oasi on sempre havíem estat.
Feta l’actuació malabar de relleu al capdavant CNI, canviar-ho tot perquè no canviï res, veurem el recorregut judicial que acaba tenint. Però malauradament, tothom sap que el final del cas Pegasus, serà el mateix que el de les diverses causes judicials obertes contra el rei èmerit. L’arxivament.
Tota la construcció de l’operació contra l’independentisme, de més d’una dècada de durada, amb personatges com Villarejo, ministres, serveis secrets, notícies inventades, judicis dubtosos, etc. són una mostra clara de la deficient qualitat democràtica de l’Estat on vivim, on tot s’hi val per defensar la sacrosanta unitat territorial i el seu símbol, “tanto monta, monta tanto”.
La claveguera baixa i continuarà baixant plena, i malgrat que de tant en tant ens voldran fer creure que s’ha buidat, la fetor els continuarà delatant.
