EDITORIAL // Coneixem més o menys que l’imam Abdelbaki Es-Satty va aconseguir canalitzar les frustracions d’un grup de jóvens de Ripoll autodenominats mujahidins -combatents islàmics involucrats en un conflicte- sense que s’activés cap alarma i que estos nois van acabar preparant a Alcanar una massacre, concretada finalment en una matança alternativa i improvisada a la Rambla de Barcelona i al passeig marítim de Cambrils. Queden i quedaran segurament per respondre altres preguntes com ara quines connexions internacionals van avalar o facilitar els atemptats del 17 d’agost del 2017 o quina va ser la magnitud de la influència de l’imam més enllà del grup que va atemptar a Barcelona i Cambrils.
El que podíem intuir fins ara, fins i tot tenir-ne la certesa, però encara no havíem pogut tenir-ne la vivència flagrant, és la sang freda i l’actitud tranquil·la i descaradament convençuda que exhibien els jóvens mentre manipulaven explosius i armes al xalet d’Alcanar Platja. Ara, les imatges inèdites que s’han pogut visionar en les primeres jornades del judici a l’Audiència Nacional ens han ensenyat esta cara dramàticament insolent dels jóvens, completament desinhibits, sense dixar entreveure ni una minidosi de dubte o de neguit, perquè probablement no en tenien. Estaven convençuts que feien el que tocava i que ells, provocant la mort indiscriminada de ciutadans d’Occident, s’estaven guanyant el passi al paradís.
Veure estes imatges i escoltar estos testimonis directíssims ens torna a posar la pell de gallina, més de tres anys després, i recordar, com han enfocat alguns treballs de recerca imprescindibles com ara el llibre d’Anna Teixidó Sense por de morir, que uns quants mesos abans estos nois eren nois normals, aparentment integrats, que simplement -com a desviament inicial- no van acabar de trobar l’encaix mental ni en la societat d’origen dels seus pares ni en la societat d’acollida, ens fa posar els pèls de punta i ens reactiva la conclusió que per a evitar un nou 17-A cal alguna cosa més, des del punt de vista de l’acció social, que una bona coordinació entre forces policials, cosa que per cert aleshores tampoc no es va donar.
