Pensar que els millors plaers són els menuts. I en no acabar l’estiu sense haver obert alguna ostra i haver-nos afartat de musclos. Que no anem amb gana a comprar-ne i que la peixatera ens digui que ja no en queden dels nostres. Deixar que ens envaeixi la calma baixant com gotes en caiac per l’Ebre. I prendre el bany a les cales més boniques i a les platges més infinites. Nedar lliures a la mar i menjar la paella del diumenge encara amb el gust de la salabror a la pell. Caminar per l’ombra dels boscos frondosos dels Ports i abraçar els arbres sagrats de la tribu.
Anar descalços per la terra dibuixant el paisatge. Que tenim muntanya i tenim mar, rius i ribera. Sí, ja ho sabeu, allò que deia el poeta, “parlo de la verdor d’un delta immens”. I quan els arrossars ja estan daurats com l’or, buscar la felicitat, que a l’agost està a l’ombra d’una figuera plena de figues. I mirar a l’horitzó i pensar en la tardor, en tots els marrons de les fagedes i en les cistelles plenes de rovellons. I en omplir el rebost d’oli i de vi. Comptat i debatut, què ens fa falta més per tindre-ho tot?
Xalem ara que podem, ara que ho tenim, ara que estem vius. Que no ens passi allò que deia Marcel Proust, que “els veritables paradisos són els paradisos que hem perdut”.
L’escriptor parisenc va ser un dels que, a les biblioteques montpellerines de l’exili, més va impactar a un dels nostres autors de referència, Artur Bladé. Anem a l’aventura africana, a fer les Amèriques o a l’Orient, coneguem món, però quedem-nos sempre amb allò que explicava el memorialista benissanetà: “M’abellia sentir-me identificat amb el personatge d’aquell conte que li havien profetitzat que, si no parava de buscar, acabaria trobant la terra més bella del món. I camina que caminaràs va fer-se vell. I un dia, quan ja es pensava que no la trobaria mai, a l’alba d’una nit desesperançada, va veure que la profecia s’havia complert. Aquella terra, la més bella del món, era la seva”.
