Entre tots els intel·lectuals que conec em decanto per dos, Marc Fabi Quintilià i Dante Alighieri. Ni que no ho sembli el primer era nascut a Calahorra (Rioja) i va arribar a ser un jurista de prestigi a Roma al segle I. Comença la seva trajectòria com a advocat a la província romana de la Tarraconense, actual Tarragona i a la qual pertanyia la comarca de la Rioja i quasi mitja Espanya.
Aquest home va tenir la talla de Sòcrates com a orador i professor de retòrica, va acabar essent un gran jurista reconegut a Roma. Però hem de distingir entre retòrica i oratòria. Un retòric no ha de ser pas un bon orador.
Hi ha molts de polítics, principalment, que deixen bocabadats els seus seguidors, però que si rasques una mica no han dit res interessant o intel·ligent. Només parole, parole, parole. Com diria un conegut meu bla, bla, bla. Això es produeix perquè solten el discurs que vol sentir el populatxo, és a dir, els rucs.
Si els discursos retòrics anessin acompanyats d’una oratòria florida i fluida, que deia un professor meu de literatura, serien figues d’un altre paner. O encara millor, com deia Quintilià: brevetat, claredat i versemblança és la major qualitat d’un bon orador. Creuen que ser bon orador és soltar paraules i frases seguides com si fossen baldanes, només per acontentar els rucs que els escolten. I a més si acompanyen els seus discursos amb promeses millor que millor, sobretot si són econòmiques i la majoria d’elles no se les creguin.
Aquests que tenen mitjans per adreçar-se a tots els ciutadans haurien de ser més oradors i no tan retòrics. Utilitzar el seu poder de convocatòria per a il·lustrar el poble i no tenir-lo per súbdit que només pugui acotxar el cap i dir sempre que sí. És a dir, haurien d’aprofitar la seva posició per ensenyar la gent, no per fer-los més rucs.
Quasi no em queda temps per parlar de Dante Alighieri. No vull mencionar la seva gran obra La Divina Comèdia, vull que aquests retòrics de pandereta, sobretot els polítics interessats i cridaners, tinguin una mica d’ètica i per això és molt necessari que busquin i llegeixin el llibre que Dante va dedicar al seu fill Nicòmac. Aquesta obra, l’Ètica a Nicòmac, encara que difícil d’entendre, deixa molt clars els consells del pare al fill i com per sobre de tot el seu comportament ha tenir ètica.
Que ningú s’esveri perquè digui rucs. Només són rucs els que ho volen ser i tampoc és necessari tenir estudis, però sí saber callar i escoltar. Penseu que Sòcrates al judici abans de morir va dir només sé que no sé res. I així reconeixia que mai se sap prou.
