Tot i que s’havia especulat que si calia dur aigua des de Tarragona a Barcelona en vaixell, esta potser podria provenir dels aqüífers d’Ematsa (l’empresa municipal d’aigües de Tarragona) i no pas de l’Ebre a través del sistema CAT, el president de l’ens que gestiona el minitransvasament havia descartat esta possibilitat, i la pressió social i mediàtica que suposava l’entrada de l’àrea metropolitana en emergència per sequera apujava la tibantor sobre l’Ebre, tant per la via dels vaixells com de les pressions a favor d’una interconnexió de xarxes que també ha invocat la Cambra de Comerç de Barcelona: el seu president, Josep Santacreu, va dir que si el balanç cost-inversió compensa i pot reduir el risc està “més que justificat en un moment tan crític com aquest”. “Totes les mesures per preparar-se en situació d’emergència han d’estar a disposició”, va afegir-hi. Enginyers i economistes havien tornat a reclamar a l’executiu que abordés “els temes tabú” per a fer front a la sequera, amb referència a l’aigua de l’Ebre, i la pressió mediàtica també s’havia accentuat, fins i tot amb enquestes als digitals que reflectien una majoria a favor d’allargar el minitransvasament: són sis milions els afectats per la situació d’emergència. Alguns transvasistes fins i tot lamentaven que no s’hagués fet ja amb la crisi del 2008. Els ebrencs, segons testimonis recollits al carrer per Canal TE, apel·len a la protecció del Delta i al reequilibri territorial, i la Plataforma en Defensa de l’Ebre (PDE) ha convocat una assemblea per al 15 de març per a decidir possibles mobilitzacions.
El Govern català, políticament, havia descartat per terra, mar i aire la interconnexió, però a la vegada ha transcendit que l’ACA té avaluada la connexió entre els sistemes CAT i Ter-Llobregat (200 milions d’euros i 14 mesos d’obres). A més, el conseller Mascort sempre ha alimentat l’alternativa de dur aigua de l’Ebre del CAT en vaixells, encara que l’executiu admeta que siga una opció cara i poc eficient.
Per tant, l’Ebre ha estat en el punt de mira especialment fins a esta setmana, en què la pressió sobre el riu ha rebut una treva des del moment en què el govern espanyol i la Generalitat han acordat el pla que permetria portar aigua des de la dessalinitzadora de Sagunt, al País Valencià, fins a Catalunya en vaixells. El cost de producció de l’aigua dessalada l’assumirà l’Estat, mentre que el transport en vaixell i la descàrrega al Port de Barcelona anirà a càrrec del Govern, segons han anunciat la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, i el conseller d’Acció Climàtica, David Mascort. La mesura es podria activar a partir del mes de juny i permetria transportar, com a mínim, un vaixell al dia carregat amb fins a 20.000 metres cúbics d’aigua.
L’anunci arriba després de la reunió que la ministra de Transició Ecològica, Teresa Ribera, i el conseller d’Acció Climàtica, David Mascort, van mantenir dilluns passat. La trobada bilateral es va produir pocs dies després que el Govern decretés l’entrada en fase d’emergència per sequera al sistema Ter-Llobregat, dijous 1 de febrer, una mesura que afecta 202 municipis, entre ells Barcelona i la seua àrea metropolitana i Girona, i a gairebé sis milions de persones.
Dilluns passat, les reserves als embassaments que formen part del sistema Ter-Llobregat -Sau, Susqueda, Sant Ponç, la Baells i la Llosa del Cavall- estaven per sota dels 100 hm³ d’aigua, dels 612 hm³ que poden arribar a acumular. La situació ha portat el govern espanyol a moure fitxa i dissabte passat es va fer públic que la ministra Ribera va traslladar, a través d’una trucada telefònica, al president de la Generalitat Valenciana, Carlos Mazón, la petició de portar vaixells carregats d’aigua des de la dessalinitzadora de Sagunt, propietat del Govern espanyol a través de l’empresa pública Acuamed, fins a Catalunya. Mazón va acceptar la petició per “solidaritat entre regions”, però va demanar garanties que es faria un “ús prioritari i gairebé exclusiu” de l’aigua per a emergències de consum de boca, i no per a altres usos com el regadiu.
En este sentit, en la roda de premsa posterior a la reunió bilateral, Ribera va subratllar en diverses ocasions que l’aigua que es transporte cap a Catalunya “no competirà” amb l’abastiment de Sagunt. De fet, la ministra ha detallat que, ara com ara, la dessalinitzadora del govern espanyol es troba funcionant a un 10 % de la seua capacitat i que, per tant, és una infraestructura infrautilitzada que l’executiu estatal vol activar perquè està en condicions de posar-se a treballar al màxim.
Només en cas d’urgència
A la pràctica, hi hauria dos vaixells funcionant: un carregant aigua de la dessalinitzadora -una operació que tarda unes 12 hores, incloent-hi la producció- i un altre viatjant i descarregant l’aigua a Barcelona. Ribera i Mascort han reiterat que es tracta d’una mesura que es vol posar a punt per a tenir-la preparada per a activar “en cas d’estricta necessitat”. El titular d’Acció Climàtica ha tornat a recordar que l’aigua que vinga en vaixell “és una solució puntual” que es farà servir per a abastir “equipaments estratègics”, com poden ser els hospitals. “No és la solució per la sequera”, ha tornat a subratllar.
Potser també aigua d’altres llocs
Amb tot, Mascort no ha tancat la porta a portar aigua d’altres llocs, amb la qual cosa l’aixeta de l’Ebre no queda inutilitzada, però tant Estat com Generalitat han insistit que, en l’àmbit estructural, el transvasament de l’Ebre no és necessari. “La dessalinitzadora de Sagunt produïx uns 20.000 metres cúbics al dia. Sempre acostumem a parlar de dos vaixells, si es dona el cas que ho necessitem, s’haurà d’anar a buscar a dos llocs i no només a un”, va dixar anar Mascort.
Per la seua banda, el comissari europeu de Medi Ambient, Virginijus Sinkevicius, va defensar dimarts d’esta setmana una “transformació sistemàtica” en la gestió de l’aigua davant l’augment de les sequeres que patixen diversos territoris europeus, entre ells Catalunya. En un debat al Ple del Parlament Europeu, Sinkevicius ha dit que cal “adaptar-se als reptes hídrics” i ha subratllat que cal impulsar “l’eficiència” i la “reutilització” de l’aigua, per a “adaptar-se a la possibilitat que hi haja menys aigua en el futur”.
