D’ençà de 1980 cap formació política excepte CIU ha retingut entre les seves mans a Catalunya el poder i els càrrecs -ambdós factors són importants per a la bona salut dels partits-, com el PSC. Nascut fa 46 anys com a partit i amb el pes polític acumulat durant l’etapa democràtica, el govern de la Generalitat sempre ha estat una baula difícil de superar. Avui no m’allargaré sobre la disfuncionalitat democràtica que suposa el no disposar d’una llei electoral catalana, circumstància directament relacionada amb dècades de governs nacionalistes, aquest no és l’objectiu d’aquest article.
Els presidents Maragall i Illa han estat candidats imbatibles cada cop que han encapçalat la candidatura del PSC, i només Salvador Illa -no així el President Montilla, que va assolir la presidència gràcies al segon pacte de progrés-, ha estat capaç de guanyar en vots i escons després de quaranta-quatre anys d’eleccions autonòmiques, resultat que l’ha portat a la presidència en solitari -almenys de moment. Acabo amb aquest capítol, a Catalunya aquell que guanya en vots no té assegurat guanyar en escons, d’aquesta manca de proporcionalitat representativa en deriva la permanència en el temps de governs nacionalistes, fins i tot, quan la societat i l’electorat havien dit prou.
De vegades, la realitat ens posa davant fets paradoxals, amb arguments que tot i semblar contradictoris no són més que diferents versions d’un mateix enunciat. Qualsevol persona pot voler aprendre a escalar i patir vertigen a les alçades, desitjar viatjar i enyorar-se de casa seva al cap de cinc minuts d’haver-ne sortit, il·lusionar-se en tenir fills i no suportar els dels altres, en fi, exemples per a donar i vendre. Un últim exemple molt apropiat per als dies actuals, un partit polític és una organització dissenyada i concebuda per a governar encara que no disposi entre les seves bases militants i simpatitzants d’individus que puguin ocupar els càrrecs institucionals que cal ocupar un cop guanyades les eleccions. Paradoxal i cert.
en una visita a l’Observatori de l’Ebre acompanyat del delegat del Govern a les Terres de l’Ebre, Miquel Castelló.
Poc se n’ha parlat del congrés de la Federació Socialista de l’Ebre el passat mes de juny a la Ràpita. Bé, de fet no hi havia molt a parlar amb un context polític amb el vent a favor, resultats electorals històrics a la demarcació, i presència en tots els governs, o quasi, de les institucions. Aspectes a destacar serien tal vegada la línia continuista de l’executiva escollida -per molt que es parli d’una renovació de la meitat dels integrants- i la manca d’alternatives a la candidatura de Manel De la Vega, el flamant i renovat primer secretari. La manca d’alternativa no seria greu si no fos per la manca de debat polític que suposa al si del(s) partit(s), tot un indicador d’una democràcia orgànica millorable. Ernesto Laclau i Chantal Mouffe ja van teoritzar en el seu dia sobre l’agonisme com a filosofia política, teoria que feia del conflicte un terreny de debat del qual sorgien acords. Els filòsofs postmarxistes mai han estat referents intel·lectuals entre les bases socialistes.
a“Com és possible que un partit com el PSC amb la seva presència i contundència al tauler polític català mai hagi retingut la Delegació del Govern a l’Ebre?!”
Sé que no em creureu si us dic que a hores d’ara no m’agradaria estar a la pell del company De la Vega, tal vegada les vacances i el Ferragosto han diluït una mica el paisatge però, poso la mà al foc, que la lluita soterrada dins del partit per ocupar els càrrecs del sottogoverno ha de ser de tot excepte edificant i vacacional. Estes coses passen a totes les cases, qui ho nega us està enganyant. Són dies de silenci i calma tensa al si dels partits, tensió que posa en relleu la solitud del primer secretari- d’aquí la meva agònica adjectivació-, per tal de donar resposta a l’encàrrec governamental d’una banda, i contentar a la vegada a tots aquells que en un moment o altre han donat suport al seu projecte.
Posats a fer-nos preguntes, com és possible que un partit com el PSC amb la seva presència i contundència al tauler polític català mai hagi retingut la Delegació del Govern a l’Ebre? Algú podrà recordar-me el parèntesi semestral de 2006, un cop Maragall destitueix de l’executiu a tots els membres d’ERC. Crec que fou això, un parèntesi, un lapse de temps, fins que les eleccions de Tots Sants van retornar la Delegació de Govern a mans dels republicans. L’Ebre sempre ha estat el territori compensador, part central del pacte que equilibrava el tauler i, possibilitava els acords a tres. D’aquells sis mesos emergeix la figura de Miquel Castelló com a únic delegat del Govern socialista a l’Ebre. Dono fe que no van estar sis mesos tranquils ni de pausa-cafè, ans al contrari, vertiginosos i amb un territori on al rerepaís les forces nacionalistes mostraven i exhibien tot el seu poder. Avui, essent conscient de les dificultats que viu el partit socialista per tal de poder nomenar a tots els càrrecs territorials entre les seves bases i simpatitzants -cap dona entre els noms que més sonen-, em ve de gust fer públicament la proposta de Miquel Castelló a la Delegació de Govern i donar continuïtat al parèntesi interromput el 2006.
Les institucions necessiten mantenir el respecte a la continuïtat històrica i, de la mateixa manera que el President Tarradellas fou reconegut pel govern de la UCD el 1977, no seria sobrer per al PSC ebrenc reprendre aquesta nova etapa amb la figura del delegat que va donar significat al parèntesi de 2006. D’aquí l’oportunitat i la idoneïtat en reivindicar la figura de Miquel Castelló, tot i reconèixer que la memòria democràtica i el pes del temps històric no cotitzen a l’alça per aquestes contrades… Ningú millor que Miquel si allò que es vol és un govern consensuador i accessible, si la figura que l’ha de dirigir i coordinar ha de ser un referent polític al territori que en el seu dia, va saber fer un pas al costat. L’opció de Miquel pren més sentit que mai si ens cal un perfil amb experiència política d’aquells que, durant els seus molts anys d’activitat foren actors i testimonis de moments decisius, dels que no puc estar-me de recordar-ne un d’emotiu.
“No m’agradaria estar a la pell del company De la Vega. La lluita soterrada dins del
partit per ocupar els càrrecs del sottogoverno ha de ser de tot excepte edificant i vacacional”
El vuit de setembre de 2006, el president Maragall va visitar l’Observatori de l’Ebre a Roquetes, fent justícia amb un centre científic de primer ordre que fins llavors mai havia rebut cap visita presidencial. A la nit i sota una lluna plena rogenca, el castell de Miravet es convertia en escenari d’un concert de la Jove Orquestra de la Ribera d’Ebre. Pasqual Maragall va voler així culminar el seu mandat, retornant al lloc de la primera cimera de partits sobre l’Estatut el novembre de 2004. La presència del president a l’Ebre s’immortalitzaria amb l’anatomia de l’instant al costat del delegat Castelló.
Com que conec a la persona i amic, com que sé que tot el que dic i explico en aquestes ratlles no el beneficia en absolut, ans al contrari, sabent que Miquel m’ho perdona quasi tot, finalitzo emulant la cita d’aquell imitador del Polònia: “algú ho havia de dir”.
