Durant molts anys he viscut fora de les Terres de l’Ebre. Ara, d’ençà que em vaig jubilar, visc a cavall de Tarragona i Deltebre. Sempre anant amunt i avall, tastant les delícies de la Tàrraco romana i del meu estimat Delta, que em regala albades espectaculars i postes de Sol que enamoren.
Diuen que tot s’apega, i la parla i els costums potser s’apeguen amb més velocitat i força que altres coses; per tant, la meua parla, després de més de cinquanta anys fora del Delta, s’ha transformat i l’accent, tan característic del meu poble, s’ha anat desdibuixant. En certa manera, per als d’aquí ja no parlo com els d’aquí: en conseqüència, no ets d’aquí, i per als d’allà, tampoc parlo com els d’allà, i no ets d’allà. Una cosina meva em deia que jo parlava “finet”, i els de la ciutat em continuen veient, adhos amb els anys, com una dona ebrenca de soca-rel, perquè té l’accent i les paraules d’allí.
Per a mi això no és cap problema, ans al contrari. És un orgull mantenir l’accent (descafeïnat) d’aquest poble i d’aquesta ciutat que tant estimo.
Però el retorn a les meves arrels m’ha proporcionat una visió que desconeixia i m’ha alarmat: cada cop més sento paraules castellanes introduïdes a la nostra parla, i la gent les diu tan tranquil·la com si tota la vida les haguéssim dit. No culpo a ningú (o sí); jo mateixa, inconscientment, empro barbarismes que poden esparverar a qualsevol lingüista proper. Com a cosa positiva, he de dir que al Delta majoritàriament es parla català i no com a la meva ciutat, que si vas passejant Rambla amunt i pares l’oïda, el castellà domina.
En tot cas, al meu poble, que manté el català dialectal, poc comprès fa uns quants anys, lamentablement s’han perdut paraules o expressions tan nostres que, després de tants anys de no sentir-les, quan algú les utilitza, em fa la impressió d’haver recuperat un tresor amagat als plecs del cervell, i la troballa em fa tenir i sentir goig, joia.
Fa uns dies em va arribar a través de les xarxes socials un article del diari El Nacional que es titulava “Perles de la parla de l’Ebre (2 expressions que enamoren)”. Em va agradar molt l’article, se’m va fer curt, i no cal dir, veure escrites les paraules: titot, meló de moro, aïna… però la que de debò em va emocionar, després de desxifrar-la va ser adhos (o ados, amb el significat d’’encara’). Quantes vegades vaig sentir-li dir a la meua mare!
Ella deia: Ados ara, se li coneix a la cara que no està bona! Ados ara, encara fa el mateix… i usava no solament la paraula ados, sinó també: adés, andossiau, andussien, acatxapar, pesteta, ensundemà…
“M’agradaria que entre tots i totes vetlléssim perquè la nostra parla i la forma d’escriure-la no quedés arraconada al calaix de la memòria”
També em va fer feliç llegir l’article d’aquest setmanari de Susanna Sancho, que fent una oda a la carxofa, producte estrella de la nostra terra, amb l’arròs, l’oli i les taronges, utilitzava com a titular l’expressió: l’ama del carxofar. Dita que he manllevat per al títol d’aquest article i que em recorda la quantitat de vegades que fèiem servir de menudes i que, sortosament, mai he perdut: L’ama del carxofar/ no té carxofes/ i vol manar.
L’ama del carxofar/ no té carxofes/ i vol manar és una expressió que em transporta als jocs infantils i que dèiem amb cantarella quan alguna xiqueta volia governar el joc sense el consentiment de totes les altres.
Malauradament, el món de la política i de les relacions laborals m’han fet pensar o dir moltes vegades en veu alta aquesta expressió tan nostrada.
Altres expressions recuperades amb emoció han estat: No trenca gots qui no escura. No dono, cobro. Fer dir tata i nana. Menjar a mos redó. Menjar com una revolta de riu. No tindre estiva. Ni xut ni mut!… o paraules com atesat, siginera, sofratge, docte-docta, cutxamander-cutxamandera…
Però, tot i l’alegria de recuperar aquestes paraules i expressions, continuo amb la sensació d’orfandat, i m’agradaria que entre tots i totes vetlléssim perquè la nostra parla i la forma d’escriure-la no quedés arraconada al calaix de la memòria, sempre efímera. M’agradaria que les noves generacions (i les no tan joves) les recuperéssim, coneguéssim, conreéssim i, sobretot, les defenséssim amb tot el valor i coratge que ens caracteritza ser d’aquest sud que tant estimem.
