Tinc 33 anys. L’Ampolla en fa 36 que tenim Ajuntament. Com pràcticament tota la meua generació, no he conegut cap altra Ampolla que la construïda després de la segregació. Primer amb Francesc Sancho, després amb Francesc Arasa. Dos alcaldes en la història de l’Ampolla moderna. Ara que aquesta etapa arriba al final, és un bon moment per mirar enrere amb perspectiva.
Seria absurd negar tot el que s’ha fet durant aquests anys. L’Ampolla de principis dels noranta partia pràcticament de zero. No tenia serveis bàsics com clavegueram o aigua potable, i molts carrers eren pura polseguera. Però ho teníem clar: volíem ser poble i construir el nostre futur.
Des d’aleshores s’han fet carrers, equipaments i serveis. I seria injust atribuir-ho tot a dos alcaldes. Al darrere hi ha hagut regidors, treballadors municipals i gent del poble que hi ha dedicat esforços.
I ho dic des d’una posició que alguns no saben, però que molts coneixen. Jo vaig votar a Paco Arasa en més d’una ocasió. Vaig defensar moltes de les seues polítiques i li vaig tenir simpatia. No sempre he sigut crític amb aquest projecte; hi vaig creure.
Però amb els anys, com molts altres joves o gent de l’Ampolla, vaig començar a veure les coses diferent. No m’agradava com es feien moltes coses, ni algunes actituds i opinions fanatitzades. Molts dels que havíem crescut donant suport a aquell projecte ens en vam distanciar i alguns vam acabar impulsant una alternativa.
Però això no m’obliga a reescriure el passat. Paco Arasa ha tingut anys bons. Es mereix un reconeixement i comiat. Va ser un alcalde que va participar en la transformació de l’Ampolla. Per això em produeix certa tristesa veure com ha acabat aquesta etapa.
Perquè els últims anys han sigut molt diferents. He vist un Ajuntament perdent impuls i un poble amb moltes possibilitats que en massa àmbits ha quedat enrere. Promeses incomplertes, problemes eterns i una gestió que pareixia funcionar més per inèrcia que per ambició. I probablement això també té una explicació humana. Quan portes trenta-sis anys dins d’un Ajuntament, corres el risc que governar deixe de ser una responsabilitat temporal i acabe convertint-se “en un ofici”. Que algunes maneres de fer es normalitzen perquè “sempre s’ha fet així” o “aquí mano jo”.
I aquí sí que vull ser especialment crític. Crec que molts dels errors dels últims anys d’Arasa no s’entenen sense el seu entorn polític. Un entorn cada vegada més tòxic, interessat a conservar el poder i acostumat a confondre interessos personals i econòmics amb l’Ajuntament.
I en aquesta reflexió també incloc a Paco Sancho. Després de vint anys d’alcaldia va donar el relleu a Arasa, però tinc la sensació que allò mai va significar un canvi d’etapa. Sancho ha continuat exercint amb mà de ferro una influència política important sobre Arasa i el seu entorn. Aquesta xarxa de lleialtats, dependències i interessos ha acabat pesant massa i arrossegant Arasa a greus errors, pensant massa a conservar el poder i poc en saber apartar del seu costat persones que anteposaven els seus interessos als del poble i de l’Ajuntament.
Ho dic amb pena, perquè jo vaig conèixer i vaig donar suport a un altre Paco Arasa. Però arriba un moment en què un alcalde ha de decidir si governa per a tothom o queda atrapat pels interessos de qui l’ha ajudat a mantenir-se al poder.
Avui hi ha una investigació judicial que l’implica en aquest entorn. I tot això ha fet mal al bon nom del nostre Ajuntament i a la gestió dels diners públics. També lamento la crispació dels últims anys. La política ha acabat convertint persones que convivim i pensem diferent en adversaris personals. I això, a un poble de 3.500 habitants, no hauria de passar.
Ara arriba inevitablement una altra etapa. Paco Arasa tindrà un relleu. Però l’Ampolla no necessita simplement un canvi de nom, sinó deixar enrere determinades maneres de fer.
No crec que el futur de l’Ampolla s’hagi de construir contra ningú. Tampoc contra qui vulgui formar part del nou projecte de Junts. Si hi ha gent disposada a deixar enrere aquestes maneres de fer i compartir una altra manera d’entendre l’Ajuntament, ens podrem entendre. Ens hem d’entendre.
Perquè potser després de 36 anys, l’Ampolla necessita un “nou pacte social”. No entre partits, sinó entre persones. Amb unes regles bàsiques: l’Ajuntament no pertany a ningú, els càrrecs són temporals, els diners públics s’han de gestionar sobre la legalitat, discrepar no converteix ningú en enemic i per damunt de sigles, cognoms i interessos personals; està l’Ampolla.
La generació política de la segregació arriba al seu final. Biològicament havia d’arribar. Políticament també havia d’arribar algun dia. Ara ens correspon a una altra generació decidir què fem amb tot el que hem heretat. No crec en començar de zero. Seria negar la història del nostre poble. Potser el millor reconeixement a tota aquella gent que ha construït l’Ampolla és no borrar el que va fer bé, però tampoc repetir els errors que l’han acabat portant fins aquí. I començar una nova etapa.
