L’Assemblea General de les Nacions Unides va proclamar el dia 24 de gener com a dia Internacional de l’Educació per evidenciar el paper que aquesta desenvolupa en l’àmbit de la Pau i del desenvolupament del món.
Tot i que hem evolucionat socialment i econòmica en molts aspectes encara no hem aconseguit assegurar que l’educació sigui un dret universal i no a totes les parts del món és considerada com un bé públic. Malauradament, i segons dades de la UNESCO, encara hi ha 262 milions de xiquests/es i joves sense escolaritzar o hi ha 4 milions de refugiats que no poden a assistir a l’escola. Aquesta és una situació que s’hauria de revertir, però per molt que s’evolucionen les iniquitats romanen.
Ha de ser una responsabilitat col·lectiva promoure estratègies per aconseguir convertir-la en un veritable ascensor social. Lamentablement tots els informes sobre educació i cultura continuen assegurant que tant una com l’altra s’hereten. No podem continuar fent el mateix quan, és evident, que hi ha una sèrie de problemes que continuen sense tenir solució. Hem de repensar l’educació en tots els seus nivells, des d’Infantil a l’Educació Superior. Es necessari que l’educació contribueixi al desenvolupament sostenible de la societat. Les Universitats, com a centres de creació de coneixement, tenen la màxima responsabilitat assegurant un bon impacte social a partir de la transferència i la projecció de tots els seus resultats.
Més enllà de la visió social del fet educatiu i des del convenciment de que hem de treballar intensament per aconseguir el major nivell de formació per a la màxima quantitat de persones, hem de poder assumir, també, el repte de repensar el fet educatiu des d’una perspectiva estratègica. Quins són els principals elements que ens ajudaran a aconseguir-ho?
El primer pas serà definir polítiques publiques orientades a garantir que l’educació és l’eix sobre el que s’articula, no només la societat, sinó també l’economia. Parlar d’economia del coneixement suposa considerar que com més formades estiguin les persones més evolucionarà el món. Els països més rics són aquells que més inverteixen en educació, en recerca i en innovació. No s’ha de parlar mai de sobre-formació, com fem sovint en el nostre context. Mai estem massa formats.
A continuació, s’hauria de valorar el talent individual i col·lectiu per damunt de l’èxit per l’èxit. Sovint, es considera que l’èxit té a veure més amb els guanys econòmics que no amb el desenvolupament individual i personal. En aquest sentit és en el que hem acabat parlant de primer món, segon … tercer món. Denominació que, moltes vegades, suposa una etiqueta que no necessàriament ajuda a revertir la seva realitat. Promoure el talent també en aquest context serà fonamental.
Desenvolupar digitalment el context educatiu és fonamental. El nostre context és digital i hem d’assegurar-nos que les persones que formem tindran les competències suficients per poder-s’hi desenvolupar. Quan parlem de tecnologia hem de fer-ho des d’una perspectiva humanística. La humanització de la tecnologia serà fonamental per tal d’incorporar-la en funció de l’ajuda que suposa en el procés d’aprenentatge i de creació de coneixement. Aqueta visió ens ha de permetre disminuir la bretxa entre països rics i pobres.
És necessari superar la barrera de l’alfabetització per poder passar a la competència digital. Una part molt gran del món està alfabetitzada, però la veritable diferència la trobem no tant en funció de la capacitat d’accedir a la tecnologia, sinó a la de poder-la usar per aprendre de manera continuada i poder crear coneixement.
Per últim, però no menys important, és necessari no centrar l’educació exclusivament en els currículums i ens els continguts, sinó en totes aquelles competències que promouran que les persones tinguin la capacitat d’assumir el repte de continuar creixent personalment i de treballar per un món més sostenible, equitatiu i just.
