L’endemà de votar

Hem votat. El que hem volgut. O no hem votat si no hem volgut. Avui és l’endemà del que s’anomena la festa de la democràcia. Els mitjans ofereixen els resultats a la nostra ciutat i a d’altres, i a les comunitats autònomes on hi ha hagut eleccions. Aviat hi haurà eleccions generals. En tots els casos, triem els representants directament. Però avui comença un procés pel qual també participem en unes eleccions indirectes, perquè aquells que hem triat decidiran els que ens representaran en altres administracions, a Catalunya, als consells comarcals i a les diputacions provincials. I decidiran també quines persones ocuparan els “càrrecs de confiança” que els acompanyaran. Unes eleccions més opaques, tot i que no menys decisives.

Segurament, ho coneixen bé els que formen part de partits polítics convencionals. Les confrontacions internes per la posició a les llistes electorals estan relacionades amb les previsions dels resultats, perquè condicionen els llocs que es poden ocupar a les altres administracions locals. Jo ho desconeixia, fins que, ara fa 20 anys, em vaig presentar a les eleccions municipals per a l’Ajuntament de Tortosa per la candidatura d’Independents per l’Ebre. Vam aconseguir prou vots per formar part d’un Govern quadripartit. Durant la campanya electoral, vam estudiar les necessitats del municipi per elaborar el nostre programa. I recordo la meva decepció després de votar. Tot va quedar en mans dels número u de cada llista: com seria el govern, quines competències tindríem cada regidor. I els sous. M’hi vaig oposar, als sous amb dedicació exclusiva, per considerar-los una càrrega innecessària per a les arques municipals. No vam fer cap reunió per fer allò que a mi em semblava imprescindible: analitzar i posar en comú els programes electorals per elaborar un pla de govern conjunt, imprescindible per a la distribució del pressupost.

Després de tres setmanes, es va anunciar a la premsa la formació del nou consistori. Qui era l’alcalde i presidia el govern, els qui formàvem part com a regidors amb quines competències i rang. Es va lliurar un full amb un “acord de govern”, una declaració d’intencions però no un pla de treball. Els periodistes no van demanar explicacions. No em va resultar fàcil saber que, aquelles setmanes, fins i tot abans, s’havien pres decisions que van condicionar el que podríem fer o no fer en els quatre anys del mandat. Perquè, l’endemà de votar, la democràcia, el sistema mitjançant el qual ciutadanes i ciutadans participem al govern de la ciutat, es restringeix als cercles tancats dels que controlen els partits polítics.

Vull recordar que, els primers anys del segle XXI, les mobilitzacions en defensa de l’Ebre havien posat en crisi els partits consolidats des de la transició. En aquest context, vam constituir la candidatura d’Independents per l’Ebre per participar a les municipals el maig del 2003. Al desembre, es van celebrar eleccions a la Generalitat de Catalunya. Es va formar un govern presidit pel socialista Pasqual Maragall, integrat pel Partit dels Socialistes de Catalunya-Ciutadans pel Canvi, Esquerra Republicana de Catalunya i Iniciativa per Catalunya Verds -Esquerra Unida i Alternativa. I les eleccions generals del 14 de març del 2004 van portar al Govern d’Espanya el PSOE, presidit per José Luis Rodríguez Zapatero.

L’ambient era molt favorable al fet que l’Ajuntament de Tortosa aconseguís recursos econòmics per a les nombroses tasques pendents durant tants d’anys, perquè els responsables de les Administracions autonòmica i estatal eren conscients de la marginació i els problemes que teníem al sud de Catalunya, i estaven disposats a donar suport per solucionar-los. Com a regidora de l’Ajuntament de Tortosa vaig comprovar que teníem totes les portes obertes. La clau era preparar projectes i presentar-los a les convocatòries.

El 4 de juny del 2004, el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar la Llei de millora de barris, àrees urbanes i viles que requereixen una atenció especial. L’havien anunciat des que s’havia constituït el tripartit. Semblava pensada per intervenir en la situació degradada en què es trobava el barri històric de Tortosa. Calia preparar un projecte urbanístic que havia d’incorporar la participació ciutadana. Com a regidora de participació, juntament amb els tècnics i les associacions de veïns i entitats, vam fer nombroses reunions i activitats. El pla, però, no es va presentar fins a la segona convocatòria.

En aquells anys es van multiplicar els recursos per implantar el que aleshores s’anomenaven noves tecnologies de la informació i la comunicació. Amb els tècnics vam presentar projectes a les convocatòries de la Generalitat i del Ministerio de
Industria. Vam aconseguir finançament, però no per al més potent, malgrat la predisposició dels tècnics del Departament, llavors en mans de José Montilla.

L’experiència va ser molt enriquidora, però també molt frustrant. Vaig conèixer les necessitats dels habitants de Tortosa i el que havíem de fer com a representants municipals. Els resultats d’aquestes eleccions posen de manifest que avui és urgent una democràcia equitativa.

Amparo Moreno Sardà
Amparo Moreno Sardà
catedràtica d’Història de la Comunicació de la UAB
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

15 + = 25

Últimes notícies