Els tres reactors nuclears catalans, Ascó I i II i Vandellòs II, malgrat que els expira la llicència d’explotació entre el juliol del 2030 i l’octubre de 2031, encara van produir durant el 2023 un 58,48 % de l’energia elèctrica generada a Catalunya i van cobrir el 50,6 % de la demanda catalana d’energia elèctrica. Les dades sembla que s’explicarien per la falta de determinació de la Generalitat en l’impuls a les energies renovables. De fet, és poc qüestionable que Catalunya ha tingut el fre de mà posat en este àmbit durant els darrers anys, a diferència d’altres comunitats autònomes de l’Estat. Una cosa és el discurs de l’agenda 2030 i l’aposta teòrica per la transició energètica, i una altra de ben diferent és el que passa realment.
Una realitat tossuda que alimenta les tesis pronuclears, ja que és una obvietat que el país no està preparat per a l’apagada nuclear. Sense anar més lluny, esta setmana la UGT ha defensat que s’ha de posposar el tancament de les centrals nuclears. El secretari general Pepe Álvarez ha insistit que l’energia nuclear és neta, com avala la Unió Europea, i ha presumit que la UGT siga l’única organització que aposta per la continuïtat de les plantes atòmiques en les eleccions sindicals en marxa. El que no és menys cert és que l’energia nuclear no està neta d’amenaces ni de la hipoteca que suposen els residus nuclears, i que el risc, per molt petit que siga, s’ha de considerar i ponderar. Fa 35 anys, Vandellòs I va estar a tocar d’una tragèdia i, si bé és cert que les centrals han fet deures arran de Fukushima, el risc zero no existix.
