Va ser el 3 de novembre de 1974, en una casa de colònies de Pontons (Alt Penedès), que una vintena d’homes conreadors de la terra, arribats de diverses comarques, van crear la Unió de Pagesos de Catalunya, com a sindicat agrari “unitari, democràtic i independent”.
Ara fa cinquanta anys, i amb aquest motiu, aquest diumenge -dia 3 de novembre-, al Casal de l’Espluga de Francolí -on va celebrar-se el 28 de novembre de 1976 el primer Congrés del sindicat- es reuniran els dirigents actuals, afiliats i simpatitzants per a commemorar aquesta fita de mig segle d’existència.
Allí els retrobaré, els actuals i els veterans supervivents d’aquells primers anys, recordarem els que ja no hi són i passarem revista a la llarga lluita per la defensa de la terra, pels preus justos al camp, per no haver d’emigrar i, en definitiva, per poder viure dignament del treball agrari, ramader o forestal.
Amb el geògraf i professor universitari lleidatà, Ignasi Aldomà, l’historiador Andreu Mayayo, de Montblanc, i l’expert agrari de primera hora del sindicat, Andreu Peix -autor de diversos volums sobre la història d’Unió-, he estat convidat a dir quatre paraules sobre la meva relació professional amb aquest important sector econòmic de Catalunya.
Serà un moment, també important per a mi, perquè, retornat de París, el mateix novembre del 74 em vaig incorporar al nucli clandestí que liderava en solitari, des d’un àtic de rambla de Catalunya, a Barcelona, en Lluís M. Sunyer (B. 1930-2023), que traspassà l’any passat als 93, i que fou, des dels anys seixanta, un coratjós divulgador de catalanitat, democràcia, pagesia i socialisme per tot el país.
Ell feu córrer els primers documents d’Unió arreu de Catalunya, entre els quals el Manifest fundacional “Als pagesos i ramaders de Catalunya” i els primers exemplars de la revista La Terra, que prengué el nom de la publicació de la Unió de Rabassaires, que fundà Lluís Companys els anys 20. A més, Sunyer posà a disposició del sindicat naixent el seu pis de Via Laietana -davant justament de la Comissaria de Policia- perquè, en absència d’una seu fixa, la gent d’Unió pogués tenir-hi les seves reunions.
Giro la vista enrere, i em sembla que tot allò, tan present ho tinc, vagi passar abans-d’ahir. Els recordo gairebé a tots: Pep Jai, del Vendrell; Ramon Mas, de Sant Cugat; Josep Pané, de Juneda; Vicenç Ximenis, de Lleida; Celestí Salvat, de Reus, etc., entre els més grans que van viure la guerra. Els que s’hi afegiren: el citat Andreu Peix; Jordi Romeva, Joan Masdemont, de Vic; els del Baix Llobregat (Doris Casas i Ismael Santonja), el tortosí Manel Canes, entre els que recordo més.
I els qui, després d’un petit pas meu per la direcció de La Terra, la dirigiren amb més solvència: Doris Casas, Mercè Cabanes, Humbert Roma i, actualment i de fa anys, Albert Garcia.
Inoblidables les primeres grans manifestacions a Tarragona (11 de maig de 1976) i a Lleida (25 maig 1976), les tractorades del 1977-78, les concentracions a Barcelona, on despuntà el geni tel·lúric de Pep Riera i la colla del Maresme (Toni Llimona, etc.) i de tants llocs: Pep Suñé, de la Fatarella (campanya de l’avellana), Carles Andreu Abelló, de Montblanc (campanya del vi); els de l’Ebre, en defensa del riu i en la lluita antinuclear; els de Lleida, Balaguer (Josep Pàmies, Pere Ayguadé) i Tiurana (la família Tuca) i el Pirineu, en el combat contra el pantà de Rialb, etc.
Tot això, junt amb el combat ecològic (que era pel mateix), formà part primordial, fins ara mateix, del meu deambular vital.
 i a Lleida (25 maig 1976), les tractorades del 1977-78...){kind=link}