HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLes Cases, Alcanar, la devastació

Les Cases, Alcanar, la devastació

La revolució industrial encetada fa 4 segles ha anat portant al món això que en diríem -poseu-li si voleu una mica d’ironia- progrés i modernitat. Però al fum del cel de les primeres fàbriques ha anat, al mateix temps, fent el planeta menys verd, menys blau i més gris. Tot més gris. La factura pel que hem comprat, que ha sigut molt, ha sigut massa cara i ara veiem que, potser, no la podrem pagar mai.

El canvi, la crisi, l’emergència climàtica. La teoria estava allà, al cel, com el fum gris de les fàbriques, dels cotxes, dels avions i dels creuers. Però només quan toca terra i et toca a prop prens més consciència de la magnitud de la devastació: cases inundades, mobles i electrodomèstics ofegats, cotxes morts, camins i carreteres rebentades, infraestructures per anar a treballar trinxades. L’aigua se’n va però es queda el fang. I aquella olor de llacuna, de fong, de podrit. Les imatges llunyanes que vèiem dels tornados a Cuba i a Florida començaran a ser ja, cada vegada més, una mica les nostres. El desastre va ser el dia 1 i ja comptem els dies a partir d’aquell dia. Zona zero.

Hem fet el planeta més gris però la natura té memòria. Els rius són bonics perquè són blaus i corre l’aigua. Els barrancs no ho són perquè són d’una secor que bada les pedres. I, ja sé sap, l’aigua no corre, però quan corre, corre molt, massa, i, sense contemplacions, té la força per emportar-se tot el que es troba per davant. I em direu que això és fàcil de dir ara perquè, com deien en castellà, “a toro pasado, todos somos Manolete”. I tindreu raó. Però pareix que la història no serveix per a res i continuem talant arbres a l’Amazones i -com que es veu que no volen prou avions pel cel- ara volem ampliar l’aeroport del Prat i tirar ciment a la Llacuna de la Ricarda.

Però al costat de tota la devastació queden coses. Queda la solidaritat de la gent, el sentiment comunitari, l’autoorganització, l’altruisme, el bé comú, la xarxa que no s’ha trencat mai del tot. Al fum de les primeres fàbriques, el sistema ens ha anat fent més individualistes però un 1 de setembre, un 1 d’octubre, tot això sempre reneix. Ens queda això.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 15 = 18

Últimes notícies