L’economia te múltiples moviments en el seu si, dels quals n’hi ha alguns que generen oscil·lacions. Aquests moviments oscil·latoris es combinen entre si, de manera que si mirem els gràfics de creixement de diferents variables, veiem que hi ha continues variacions. Algunes oscil·lacions són més fortes que les altes i es deixen notar més.
Els economistes distingeixen entre recessions, quan hi ha una variació negativa del Producte Interior Brut (PIB) durant dos trimestres consecutius, i crisis, quan l’economia afronta dificultats durant un període llarg de temps. Angus Maddison estima que (descomptades les crisis generals) van haver-hi:
Entre 180 i 1946: en 66 anys, 11 recessions, una recessió cada 6 anys de mitjana.
De 1947 a 1972: en 25 anys, no en va haver-hi cap.
De 1974 a 2000: en 26 anys, n’hi va haver 4, és a dir, una cada poc més de 6 anys.
Podem pensar que en el període 1947-1972 hi va haver una “organització” (planificació indicativa i polítiques keynesianes) que va mantenir “el repartiment proporcional de producció social”, com proposava Tugán-Baranovski (vegis article anterior). Això va servir per evitar les recessions, però no va evitar la crisi general de 1973. Com a conseqüència, se’n va prescindir, i la conseqüència fou que vam tornar a tenir recessions, però vam seguir sense saber com evitar les crisis generals, com es va demostrar el 2008.
Nikolai Kondratieff va escriure en 1925 un article titulat The Long Waves of Economic Life. Kondratiev preferia parlar d’onades i no de cicles perquè és menys determinista i menys mecànic. Cada onada té característiques diferents. Per ell, les onades llargues representen etapes de creixement: després de cada crisi és possible una nova reactivació a llarg termini, plantejament que contradeia la idea de la creixent força destructiva de les crisis, que predominava en alguns ambients d’esquerres. Per a Joseph Alois Schumpeter, a la seva obra de 1939 Ciclos económicos, les onades llargues eren l’efecte d’onades d’innovacions interrelacionades, és a dir, de “revolucions industrials” i de la subsegüent absorció dels seus efectes.
Fins ara, les onades Kondratiev identificades són:
1a) del 1789 al 1849, la revolució industrial, extracció i ús del carbó i ferro, màquines de vapor i la indústria tèxtil, amb crisis el 1825;
2a) del 1849 al 1996, era dels ferrocarrils i vaixells de vapor, amb una crisi general el 1873;
3a) del 1896 al 1945, era de l’acer, l’electricitat i l’enginyeria pesada, amb crisi general el 1929;
4a) de 1945 al 1982, basada en els hidrocarburs, els automòbils i la producció en massa, amb una crisi general el 1973;
5) l’actual revolució tecnològica, iniciada el 1982, impulsada per la informàtica, les telecomunicacions i les energies renovables, que encara no ha acabat, amb una crisi general el 2008.
Aquest enfocament em sembla que ens ha dificultat entendre a què es deuen les crisis i com podem gestionar-les. Afortunadament, els continuadors de l’obra de Schumpeter han fet progressos a tenir en compte.
En concret, és molt interessant, i ens permet veure perspectives noves, l’obra de Carlota Pérez, Revoluciones Tecnologicas y Capital Financiero (edició original del 2002). En ella sosté que és justament amb les crisis com s’introdueixen noves onades tecnològiques, de manera que hem de contemplar cada onada tecnològica de crisi a crisi.
Seguint la proposa Carlota Pérez, aquelles onades podrien contemplar-se així:
1ª) de 1771 (obertura d’una filatura amb 200 treballadors) a la crisi de 1825
2ª) de 1829 (motor de vapor Rocket) a la crisi de 1873
3ª) de 1875 (acereria Bessemer de Carnegie) a la crisi de 1829
4ª) de 1908 (primer model-T de Ford) a la crisi de 1973
5ª) de 1971 (microprocessador Intel) a la crisi de 2008.
Les crisis prenen així un altre sentit: en la fase final de cada onada tecnològica, els sectors que ha impulsat arriben als seus límits (la competència ha augmentat, pràcticament tothom te ja els productes, i els mercats passen a ser de reposició), tot just es generen increments de productivitat i ja no és prou rendible invertir els beneficis en els mateixos sectors.
Les innovacions bàsiques tendeixen a agrupar-se en onades perquè la baixada dels beneficis condueix als inversors a buscar alternatives en les noves tecnologies, tractant d’augmentar la productivitat i obtenir guanys més elevats.
El 2008 vam tenir una d’aquestes crisis, i la forma final amb què en sortim influeix en la direcció que prendrà la pròxima onada. Quines són les tecnologies que ara s’estan iniciant i que es desenvoluparan fins a una nova crisi general, que pot produir-se, si el ritme actual de les onades es manté, més o menys cap a 2045-2055?
Autors com Jeremy Rifkin i Klaus Schwab, consideren que l’onada que ara s’està iniciant incorporarà les noves energies, la intel·ligència artificial, la robòtica, la internet de les coses, els vehicles autònoms, la impressió 3D, la nanotecnologia, la biotecnologia, la ciència de materials, l’emmagatzematge d’energia i la computació quàntica. No totes maduraran al mateix ritme. Potser no totes s’integraran en aquesta nova onada. També dependrà de les rendibilitats que puguin proporcionar i dels canvis en infraestructures, equipaments i el marc institucional necessaris perquè es puguin desenvolupar.
Carlota Pérez descriu el procés de desenvolupament en onades en quatre fases que duren uns deu anys cada una (encara que sembla que els temps s’estan acurçant). En la primera fase, que anomena “irrupció” (la fase que hem entrat al sortir de la crisi del 2008), ens trobem amb una onada tecnològica que irromp afegint indústries noves i canvis en l’estructura productiva existent; és una etapa en la qual predomina el contrast el vell i el nou (com ara). En la segona fase, “frenesí”, s’exploten les noves tecnologies, hi ha individualisme, nou-rics, creixent desigualtat, i predomini de les finances per fer possibles els canvis, però es desconnecten perillosament del sector real, i hi ha especulació i corrupció.
Aquestes dues etapes inicials, amb una duració conjunta aproximada de 20 anys “condueixen a un desajustament creixent entre l’economia i el sistema social i regulador.” Ho hem viscut en l’onada anterior, en els anys que Alan Greenspan va batejar com d’exuberància irracional. És possible que, enllaçant amb la recuperació post pandèmia, entrem una fase com aquesta cap als anys 2030/2035.
Les tensions estructurals acumulades en l’economia i la societat, sobretot durant l’etapa de “frenesí”, són el factor causal del col·lapse de la bombolla financera que marca el final d’aquesta etapa (crisi borsària del 1987), a la que pot seguir una seriosa recessió (recessió del 1991 que va arribar a Espanya el 1993), i hi ha malestar polític i violentes protestes (per exemple, les vagues obreres a França de maig-juny de 1968).
En aquest context, maduren les condicions per establir regulacions i posar ordre en els mercats financers, de manera que s’avanci cap a una completa expansió dels mercats i una major cohesió social. Però el resultat depèn de què s’abandoni l’individualisme extrem en favor d’una major atenció al benestar col·lectiu, amb un paper més actiu de l’Estat, la construcció de les infraestructures que necessiten les noves tecnologies i una participació activa de la societat civil (la construcció de l’Estat del Benestar després de la II Guerra Mundial n’és un exemple).
Si aquest impàs es resol adequadament, s’entra en el període que Carlota Pérez anomena de “sinergia”, un període en el qual es donen les condicions per a una expansió dinàmica, un període de benestar, de creació d’ocupació (els anomenats gloriosos 30 anys de 1945 a 1975). La fase final és la de “maduresa”, quan els mercats ja estan saturats i es busca mantenir els beneficis amb fusions i adquisicions, en els mercats exteriors o amb trasllat de les activitats a altres països (ho hem viscut en els anys previs a la crisi del 2008); com el sistema, en aquesta fase, no pot mantenir les seves promeses anteriors de benestar i prosperitat, hi ha protestes populars i es qüestiona tot (hem viscut un esclat de moviments populistes).
Carlota Pérez explica que, en aquesta fase, el capital financer, sota la pressió d’uns diners àvids d’inversions que no troben bones oportunitats, comença a buscar opcions innovadores. Aquestes inclouen operacions financeres inusuals (com les hipoteques subprime) i tecnologies radicalment noves. Les inversions financeres descabellades conduiran a la crisi, les inversions en tecnologies noves, a mesura que es despleguen, donaran lloc, més endavant, a una nova onada tecnològica i a més prosperitat.
En entrevistes posteriors a la crisi del 2008, Carlota Pérez explicava que necessitem una classe política que, empesa per la societat civil i coordinada amb el sector empresarial, expliqui el que podem aconseguir si fem les coses bé, alhora que assegura un poder adquisitiu digne per a tota la ciutadania, segurament replantejant l’estructura fiscal i redistributiva. Si no existeix aquest lideratge, l’alternativa és el populisme que propugna la tornada a un passat que ja no existeix (Trump), la por a l’exterior i a l’estranger i el risc de patir noves crisis i conflictes globals.
L’estudi de les onades llargues i les crisis generals recurrents pot servir per a dissenyar mesures de manera que es puguin pal·liar els aspectes més perjudicials d’aquestes oscil·lacions per a la gent i per a l’actual sistema econòmic i polític, mentre no doni pas a un altre sistema, esperem que millor. Així que seguirem avançant, de crisi en crisi, cap a un futur que intentarem que sigui millor. Perquè, sí, encara és possible.
