La Covid-19 que tant mal ens ha fet en tants sentits, i contra la qual cal lluitar des de tots els fronts encara, certament ha posat de relleu moltes qüestions que com a societat teníem damunt la taula i no sempre havíem afrontat amb la deguda diligència. De fet ha estat, en alguns camps, com una posada de negre sobre blanc. Sabíem que algunes coses no funcionaven del tot bé, no anaven en la línia correcta, eren manifestament millorables o no hi dedicàvem els esforços necessaris per a fer-les més reeixidament, però malgrat tot com a societat anàvem fent. I no diguem ja des del vessant dels poders públics. La càrrega gravosa de gestionar el dia a dia sovint ens ha impedit aixecar la vista per a projectar mínimament el demà.
El valor d’allò públic i universal -i per tant bé preuat de primer ordre- com la nostra sanitat; l’atenció i la cura de la nostra gent més gran; la lluita contra el despoblament territorial; la necessària retenció del talent i l’aposta per la investigació i la recerca… són només alguns dels debats que com a societat no podem posposar més. I és que aquests, i alguns altres ben similars a aquests, són els estructurals, els definitoris d’un país modern. Alguns els haguéssim hagut de fer de forma més ràpida perquè l’evolució de la societat, de l’economia, del progrés ens hi anaven portant dia rere dia… altres però s’han accelerat fins a esdevenir urgents.
Serà bo, per tant, que des de ja, i des de totes les instàncies, els afrontem. Són necessaris, s’han posat de relleu especialment en la gestió de la crisi sanitària i no els podem defugir. Però cal que aixequem una mica més fins i tot la mirada. La crisi ha estat i serà pels seus efectes virulenta des d’una perspectiva multinivell. Ha estat i ho serà des d’un punt de vista sanitari, també social, econòmic i institucional. Una crisi greu, profunda, de la qual cal i caldrà molt d’esforç per sortir-ne. Per això valdria la pena que aprofitem aquests esforços per convertir-los amb oportunitats. Oportunitats per tirar endavant reptes i projectes als quals no només hi puguem canalitzar recursos econòmics que es posin sobre la taula, sinó i especialment en aquells en què puguem canalitzar els eixos vertebradors d’una nova Catalunya que hem d’anar reconstruint en molts àmbits.
En aquest sentit em preocupa especialment, i ara en tenim novament una oportunitat, treballar intensament per l’equilibri territorial de Catalunya, i per tant per cada part del territori de Catalunya, i lògicament també per les Terres de l’Ebre. I aquí quan parlem d’equilibri territorial ha de voler dir també sense dubte equilibri social i econòmic. Dit d’una altra manera: com la riquesa, la inversió, la igualtat d’oportunitats, la promoció econòmica territorial… està ben representada i equilibrada al conjunt del mapa del país. Aquest és un repte ineludible des de fa molts anys però que en tot cas la crisi ha fet esdevenir urgent. És un repte de primer ordre perquè no té sentit que mentre al territori metropolità -algun dia caldrà delimitar-lo en la seva justa mesura- hi ha dificultats mil per continuar promovent habitatge, facilitar la implantació d’indústria tecnològica puntera per manca d’espai… o la mobilitat i/o el medi ambient esdevenen casuístiques diàries molt complexes a gestionar atesa l’alta densitat demogràfica, a la Catalunya més interior, els nostres pobles, s’estan despoblant, envellint, i empobrint, ja que la promoció econòmica brilla per la seva absència.
Ara bé, per tal que tot això sigui possible hi ha dos elements bàsics, indispensables. El primer una Catalunya ben connectada des d’un punt de vista de la xarxa de comunicacions, de persones i mercaderies. Aquesta connexió esdevé bàsica si volem que s’hi implanten indústries, que es generi riquesa, que s’assenti la població al seu territori… però l’altre element és que talment sigui pròpia del segle XXI la xarxa de telecomunicacions. Aquesta no ens aproparà només als grans centres de referència logística, sanitària, de serveis… aquesta ens aproparà a tot el món des del lloc més rebuscat de Catalunya. Per tant, esdevé urgent equilibrar bé el país, crear oportunitats arreu, tenir projectes… i aquí la crisi actual n’esdevé una nova oportunitat. Una oportunitat que no podem deixar escapar perquè en bona part en depèn el futur de la Catalunya dels nostres fills. I això va de finançament, sense dubte, però va també i abans, de talent, de coratge, de projectes, d’alçada de mires, i de saber que això és allò realment substantiu si ens volem situar en una posició capdavantera en un món nou més competitiu, més tecnològic, però amb oportunitats repartides arreu. Un futur on no hi haurà distàncies, però paradoxalment la dinàmica global apostarà també per allò de qualitat que es face de forma innovadora i creativa a escala més local, d’aquí justament la importància d’estar tot i tots ben connectats des de tots els punts de vista.
