Des de la revolució industrial, a meitats del segle xix, les empreses s’han passat un segle i mig competint amb l’objectiu d’aconseguir més beneficis cada any. Per tant, s’ha d’augmentar la producció, s’ha de vendre més i s’ha de consumir més i el balanç de cada any ha de ser millor que el de l’any anterior. Si hi ha 50 empreses, o més, fabricant un mateix producte, es diu que això és bo ja que s’abarateix el preu i tenim moltes marques on triar, però no es té en compte que les matèries primeres per a la fabricació del que sigui s’extrauen de la Terra i els recursos no són infinits, així que un creixement econòmic infinit ens ha portat a sobreexplotar el planeta i a contaminar-lo.
Les forces del mercat són cegues, només importa tenir cada cop més beneficis i no es té en compte per a res les persones que malviuen ni tampoc el mal causat al planeta. Ara que ens trobem a la vora de l’abisme, alguns economistes s’han adonat que cal canviar el model econòmic i parlen de “l’economia del decreixement”, com Giorgos Kallis que diu: “El creixement econòmic actual no és natural i és un invent de la societat industrial; no es pot créixer de manera il·limitada en un planeta amb recursos limitats. Menys producció i menys consum”.
Hem de passar a una economia sostenible, respectuosa amb el medi ambient i amb les persones i l’única manera d’aconseguir-ho és amb un acord global entre totes les nacions, especialment les més riques que formen el G20, per a compartir els recursos del planeta sense sobreexplotar-lo, disminuint la producció de tot. No necessitem trobar al supermercat moltes marques de cereals o del que sigui.
No crec que per consumir més, siguem més feliços; més aviat al contrari. Com diu Serge Latouche, ideòleg de l’economia del decreixement: “Vivim arrossegats per l’economia de l’acumulació que ens porta a la frustració i a voler el que no tenim i no necessitem”.
