En finalitzar la Segona Guerra Mundial, l’economia d’Europa estava en ruïnes. Alemanya havia estat destruïda i també diverses zones de França, Anglaterra, Itàlia, Polònia i Bèlgica. Hi havien milions de refugiats dels camps de concentració que es trobaven en la misèria i patien fam.
Davant d’aquesta tràgica situació, el 1947, els Estats Units van tirar endavant el Pla Marshall per ajudar a la reconstrucció de l’Europa Occidental.
Durant quatre anys, 17 països van rebre l’ajuda del Pla i això va fer possible la reconstrucció de les ciutats devastades i la recuperació de les economies nacionals. Va ser l’ajuda més gran posada en pràctica a escala mundial.
Ara cal un altre Pla Marshal dels països desenvolupats cap al Tercer Món. Vivim en un món d’abundància, hi ha aliments i recursos per a tothom; de fet, s’estima que hi ha un excedent d’aliments del 10% que acaben fent-se malbé, així és que ningú no ha de passar fam.
Quan es reuneixen els països més rics, el G20, haurien d’abandonar la seva actitud egoista i cobdiciosa i, amb una visió global del món, tenir la voluntat política de posar fi a la pobresa. Això és possible fent un fons comú amb tots els recursos sobrants i cedir-lo a l’ONU perquè s’encarregui de la seva distribució als països pobres.
Que milions de persones morin de fam enmig de tanta abundància és un crim contra la humanitat que no podem seguir consentint. Ja n’hi ha prou!
“Erradicar la pobresa no és un acte de caritat, és un acte de justícia”. (Nelson Mandela).
