HomeMedi AmbientL'Illa dels Bous se revalora: Un oasi al mig del riu

L’Illa dels Bous se revalora: Un oasi al mig del riu

L’any 2016, arran d’una denúncia del setmanari l’ebre, la coneguda com a illa dels Bous, una illa fluvial a l’altura de Vinallop, va ser notícia en tots els mitjans d’abast català i espanyol per la lamentable situació en què malvivien més d’una vintena de bous, famèlics, fins i tot entre cadàvers d’alguns dels animals. Els braus havien estat introduïts a l’illa pel ramader Pedro Fumadó lo Xarnego als anys 40 i l’any 1995, la Generalitat va instar-lo a traure’ls en catalogar l’illa com a espai natural protegit (zona PEIN) integrat a la Xarxa Natura 2000. El ramader, quan finalment va acceptar-ho, va dixar un parell de vaques -ell mateix sostenia que així ho va acordar amb l’Administració, per a controlar el sotabosc de l’illa, tot i que hi ha altres versions- i una devia estar embarassada, devia criar i donar continuïtat a la presència bovina a l’illot.

El cas és que, ja sense control de ningú, els animals que es van anar reproduint van convertir-se en braus salvatges, sense més contacte amb l’home que el de la gent que accedia a l’illa per a pescar o fins i tot per a molestar-los o torejar-los, però en última instància abandonats a la seua sort. El 2012, se va fer públic per primera vegada que els braus se morien de gana. L’aleshores delegat d’Agricultura a les Terres de l’Ebre, Pere Vidal, va prometre que els trauria de l’illa, però no ho va fer. Eren animals no sanejats i sense traçabilitat i això impedia incorporar-los a altres ramaderies. Com les guerres que s’allarguen, la presència de bous a l’illa, exposats als anys de sequera i escassa pastura, va convertir-se en una rutina silenciada, fins que el 2016 va tornar a esclatar la qüestió, de nou entre imatges impactants de figures esquelètiques i algun cadàver. Aleshores sí, la Generalitat va abordar la situació i, finalment, durant l’època de Xavier Pallarès com a delegat del Govern, va apostar per aplicar un pla de gestió i alimentació dels braus presentat pel ramader Paco Palmer Margalef, de la històrica Germans Margalef d’Amposta, abans que el 2022 se li adjudiqués al mateix professional, després d’un concurs públic, el manteniment dels bous de l’illa a través d’un contracte plurianual i prorrogable impulsat per la Direcció General de Polítiques Ambientals i Medi Natural.

Palmer acompanya al setmanari l’ebre en una visita per l’illa que permet concloure que ara s’ha convertit en un santuari animal, un oasi de pau natural al mig del riu on els 12 braus que ara l’habiten -quatre mascles esterilitzats i vuit femelles- corren en llibertat al llarg de les 15 hectàrees que configuren la icònica illa i hi tenen molt ben pautats els seus hàbits i espais de descans, de pastura o de pas -resseguint senderes obertes per ells mateixos per no fer malbé l’herba. Després del conflicte del 2016, quan la Generalitat va decidir assumir el futur dels braus, n’hi quedaven 18, però se’n van sacrificar sis per a evitar la sobreexplotació de l’illa i es van tractar els mascles per a evitar que es reproduïssen. “Ara hi ha la població que l’illa pot suportar”, valora Jesús Gómez, director dels serveis territorials d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural. Què passarà quan s’acabe el contracte de manteniment o quan la colònia de braus estiga a punt d’extingir-se? El sector taurí de les Terres de l’Ebre sempre ha estat partidari de mantindre els braus a l’illa, com un símbol, i les vuit vaques femelles són fèrtils. L’Administració, de moment, no anticipa què se’n farà. “No està plantejat ni decidit”, assegura Gómez. Els braus que hi ha ara tenen entre set i 14 anys i poden viure entre 22 i 25. Palmer explica que està documentat que als segles xi, xii i xiii les illes fluvials ja s’utilitzaven com a zona intermèdia de pastura, en els desplaçaments de ramat entre el Delta i la muntanya. Ara, segons lamenta, la majoria d’illes fluvials estan inundades de malesa i sotabosc.

En canvi, per l’illa dels bous caminem plàcidament. Hi arribem amb una barca motora en un dia amb una mica de vent de baix. “El més perillós de l’illa és el vent, no pas els bous”, afirma el ramader. Un vent que quan bufa fort, canalitzat pel riu mateix, tomba troncs mal aferrats al terra fet de llims i sediments tous, cosa que no impedix a estos arbres rebrotar de forma extraordinària. El resultat sembla un decorat complex d’un bosc animat. Un bosc, això sí, sense sotabosc ni arbustos, gràcies tot just a la presència dels braus. D’arbres, n’hi ha de xops centenaris, tamarius, plataners, aubes o lledoners. D’aus, se senten o es dixen veure gavians, pàtxeres, arpelles i abellerols. Mentre m’ensenya una platja per on durant algun temps els animalistes hi accedien a l’illa per a dixar aliment per als bous, el trot dels braus cap al nord de l’illa forada el silenci que ens envolta. Ens girem i els veiem córrer a menys de 50 metres del lloc on estem. Ni ens miren. “No has tingut mai cap ensurt?”, pregunto al ramader. “Només un cop, amb un bou, intentant manipular-lo. Si no t’interposes, no hi ha perill, ells fan la seua”, afegix. A l’illa, quan la Generalitat se va fer càrrec finalment de les bèsties, se van construir un conjunt de corrals, inclosa una mànega per a tractar els animals, que es desparasiten un parell de vegades a l’any. És el moment més perillós. M’ensenya una tanca de ferro mig doblegada per l’impuls d’un brau que va escapar-se del corral. Són essencialment salvatges i no volen ser sotmesos.

Dos vegades per setmana

El ramader visita l’illa una mitjana de dos cops per setmana. “Ara en primavera amb una en faria prou, però a l’estiu o a l’hivern [quan hi ha menys pastura] potser vinc tres vegades”. Els dixa palla, ferratge i pinso puntualment barrejat amb un medicament en pols que ajuda a consolidar el control de paràsits. Està pendent dels animals però no interactua amb ells exceptuant quan els ha de fer entrar als corrals per a tractar-los, una operació complicada: “Quan aconseguixo que n’entre algun, tanco, i al dia següent els altres ja venen cap al corral i aleshores sí que hi entren més fàcilment”. També està pendent dels visitants no desitjats. “Hi ha molta gent que s’hi apropa per morbositat. He hagut de cridar l’atenció fins i tot a gent acampada”, revela. En contrapartida, Palmer fa com si fossen visites guiades a gent d’arreu atreta per la mística de l’illa, inclosos instagramers amb milers de seguidors.

Ens adrecem a l’espai obert on dormen els braus, al sud de l’illa, que fa com una ela. Els bous l’abandonen quan senten alguna embarcació -és el seu despertador- i enfilen cap a l’altre extrem, com hem comprovat fa poc. “També es mouen segons si t’oloren o no, per la direcció del vent”. És a dir, defugen el contacte humà. Seguim per intuïció el camí que hauran fet fins al nord de l’illa i Paco repetix una onomatopeia perquè sàpiguen almenys que qui s’aproxima és qui els dona menjar periòdicament. Trobem els braus refrescant-se dins del riu, ara sí, mirant-nos amb una barreja de curiositat i recel. Se’ls veu sans i saludables. Res a veure amb la situació viscuda intermitentment a l’illa de Vinallop, un espai que per a alguns té fins i tot un significat impossible de materialitzar: la conciliació entre antitaurins i taurins, que quan la crisi del 2016 coincidien a l’illa per a dixar menjar als braus. Palmer subratlla este enfocament. La seua ramaderia té 142 anys. “Margalef ve de l’hebreu i vol dir casa del bou”, assegura. Això sí, fa dos anys que no va a correbous, perquè no li acaba de sortir a compte. Només ven animals i en cria una part en ecològic, en una finca en extensiu en què només mengen pastura i ferratge ecològic i no van a correbous perquè no s’estressen. Com els bous de l’illa.

Òscar Meseguer Julián
Òscar Meseguer Julián
Periodista. Director del Setmanari l'Ebre
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + = 13

Últimes notícies