La potència de l’Índia no és una novetat en la història. La seva potència, en els últims segles, la percebíem com si fos potència de l’Imperi Britànic, un Imperi que havia aconseguit controlar-la i utilitzar-la en el seu propi benefici. Sense l’Índia, l’Imperi Britànic mai hauria estat el que va ser.
S’ha dit que el règim de govern colonial de la Corona britànica va ser qui va mantenir unida a l’Índia i d’alguna manera la va crear com a nació. Però, ja des dels grecs clàssics, tothom s’ha referit a l’Índia com una realitat.
L’Índia va estar unida des del segle IV fins al II aC, i des del segle IV fins al VII dC. Ara bé, quan estava dividida era una presa atractiva per als invasors: els perses al segle VI aC; Alexandre el Gran al segle IV aC; els àrabs al segle VIII; els turcs i els afganesos als segles XI i XII; els mongols als segles XIII i XIV; els mogols al segle XVI.
Al llarg de la seva història l’Índia s’ha desenvolupat en la intersecció de diversos poders mundials modelant-los i deixant-se modelar per ells. Es trobava en una posició central entre la Xina i el món islàmic i els equilibris variaven: unes vegades afavorien la Xina, altres a l’islam i altres a l’Índia.
Malgrat aquestes pertorbacions, l’Índia va generar potents corrents culturals, de gran influència al món. En paraules de Henry Kissinger a ‘Orden Mundial’ (2014), l’Índia ha tingut sempre “una cultura medul·lar desafiadorament impermeable a la influència forana” que li ha permès “transcendir” als invasors. Segons la seva opinió, a l’Índia se la defineix menys per les seves fronteres que per les seves tradicions culturals. I la força de la intrusió britànica va transformar la seva gran civilització en un Estat modern.
Fernand Braudel va assenyalar que, si els europeus van poder implantar-se les índies orientals, utilitzar la seva vitalitat i manejar-la en el seu propi benefici, va ser perquè aquests països ja eren economies de mercat prosperes. A diferència de l’Amèrica colonial, a l’Índia abundaven els comerciants, teixidors i artesans. Els holandesos i anglesos no estaven en aquesta època en condicions d’afrontar l’esforç que requeria la colonització americana, per la qual cosa es van dirigir cap a orient on inicialment s’implantaven en enclavaments costaners, mitjançant Companyies comercials.
La presència europea a l’Índia es remunta al 1490, quan van arribar els primers exploradors portuguesos. El 1609 van arribar els holandesos, que comerciaven als ports indis. I el 1639 els anglesos, que es van assentar a Madràs. El 1664 van arribar els francesos. Els britànics van tenir l’avantatge competitiu d’aprendre les llengües i adaptar-se als seus costums, per la qual cosa van obtenir més facilitats per expandir-se. Els enfrontaments entre anglesos i francesos a partir del 1744, que es van inclinar a favor dels britànics, conjuntament amb la decadència de l’imperi Mogol, van obrir el camí al fet que el subcontinent indi acabés en la òrbita exclusivament britànica a finals del segle XVIII.
El 1813 el monopoli de la Companyia de las Índies Orientals va ser abolit pel govern britànic, i el 1858, després de la Gran Revolta índia, la corona britànica va assumir el govern directe del nou Raj britànic, que comprenia els actuals Estats de l’Índia, Pakistan, Bangladesh, Birmània, Bhutan i Sri Lanka. Funcionaris britànics van traçar les noves fronteres, que han estat des d’aleshores causa d’enfrontaments militars i accions terroristes entre l’índia, Pakistan i la Xina.
Els grans recursos de l’Índia van enfortir el poder mundial britànic. Forces militars compostes per indis es van incorporar a l’exèrcit colonial britànic, que les va utilitzar no tan sols en el subcontinent indi, sinó també en campanyes en altres països.
Els grans recursos obtinguts de l’Índia, en forma de saqueigs i de tributs, van permetre a Gran Bretanya recomprar el seu deute públic i fer front a les guerres amb Napoleó. Sense aquestes contribucions forçades,, i sense el control del Banc d’Anglaterra sobre les reserves de divises de l’Índia, Gran Bretanya no hagués pogut mantenir al segle XIX un dèficit comercial sostingut i, alhora, enfortir la seva posició com a potència financera davant la resta del món. L’Índia havia d’obtenir superàvits en la balança de pagaments amb tercers països per sostenir amb ells la deficitària balança de pagaments britànica. Així s’entén Anglaterra pogués adoptar sense problemes el lliure comerç.
El domino sobre l’Índia també va facilitar la Revolució Industrial. D’ una banda, va permetre que la despesa pública britànica es multipliqués per sis de 1792 a 1815, cosa que va tenir un paper decisiu en el finançament dels béns de capital que van fer possible aquesta Revolució. D’altra banda, hi ha la substitució de la indústria tèxtil índia per la britànica. I, com a resultat, els treballadors indis van passar a ser els principals productors d’aliments i matèries primeres barates per sostenir l’economia de la metròpoli.
Segons Braudel, la indústria cotonera índia va ser, fins a mitjans del segle XIX, la primera del món. Era un exemple d’especialització flexible. La Companyia de les Índies Orientals, un cop obtingut el poder, va imposar un monopoli comercial que va reduir els ingressos dels teixidors i comerciants indis alhora que protegia els productors tèxtils britànics, encara incapaços de competir amb les manufactures índies. A principis del segle XIX, les pressions dels productors de Birmingham i altres centres manufacturers britànics van forçar la intervenció del govern britànic del 1813 a l’Índia.
El 1860 l’Índia ja absorbia una tercera part de les exportacions britàniques. El desenvolupament de la de la industrialització del sector cotoner anglès, en una època d’ estancament de la demanda a Anglaterra i les seves àrees d’ influència, va dependre molt del domini dels mercats indis. El resultat va ser la destrucció de l’antany florent producció tèxtil índia.
No és d’estranyar que Mahatma Gandhi cridés a boicotejari cremar roba anglesa el 1921, o que convoqués la Marxa per recollir sal el Mar Aràbic (que els indis estaven obligats a comprar els comerciants britànics a un alt preu) i que en fer-ho proclamés: “Amb aquest senzill acte soscavo els fonaments de l’imperi britànic”.
Gandhi va estendre l’oposició nacionalista de les elits a tot el poble, i ho va fer mitjançant el que va denominar “Satyagraha”, que significa, en sànscrit, fermesa en la veritat, o insistència en la veritat. No en una veritat externa, sinó en la veritat profunda de l’ésser, la qual cosa li permetia connectar amb el cor de la civilització índia. Però també connectava amb “els valors medul·lars de la societat liberal britànica”. Aquesta fermesa o insistència es feia de manera no violenta, aplicant la no cooperació o desobediència civil. Però la base d’aquest procediment ha de ser la defensa una causa que sostingui una veritat humana profunda.
Hitler no entenia per què els britànics no mataven Gandhi: “mort el gos s’acaba la ràbia”. Però, si mates el gos, la ràbia s’estén. I el domini imperial de l’índia es basava en uns 150.000 anglesos; la resta eren forces natives. A la llarga, per dominar un altre país amb tan poques forces era millor usar la mà esquerra que aplicar una repressió bàrbara. Hitler no era capaç de comprendre això i així li va anar. Sota domini britànic l’índia va participar en la fundació de la Lliga de les Nacions, en sis olimpíades d’estiu, i el 1945 va ser membre fundador de les Organització de les Nacions Unides.
Després de la independència, l’Índia no va intentar promoure la independència i el respecte als drets humans en altres països. La política internacional índia es va basar en la defensa dels interessos indis, evitant barrejar-se en conflictes que no eren els seus. Per això, van mantenir una política de no alineació, ni per amistat o afinitat amb altres països ni per defensar un o altre sistema. I van impulsar el moviment de països no alineats.
L’Índia és actualment la quarta potència econòmica del món (valorant el PIB a paritat de poder adquisitiu) o la cinquena (valorant-lo segons la taxa de canvi), si considerem la Unió Europea com una sola economia. Golden Sachs preveu que el 2075 l’Índia serà la segona potència econòmica del món, després de la Xina. Significa això que, si la Xina s’entrebanca, cosa ara més probable del que es pensava fa poc, l’Índia passarà a ser la primera economia del món?
A la dècada de 1960 es feien projeccions segons les quals Rússia (és a dir, l’URRS) es convertiria en la primera potència econòmica del món. Fins i tot Paul Samuelson ho va incorporar en el seu famós manual d’economia. Però mai va succeir. Això només eren projeccions, i les projeccions no ens diuen el que succeirà en el futur, sinó que ens mostren les potencialitats que conté el present. Dependrà també, en bona part, del que facin Europa i Estats Units. En tot cas, l’Índia ja juga a la lliga de les grans potències econòmiques i polítiques. Kissinger sostenia que “l’Índia serà una pedra angular de l’ordre [mundial] del segle XXI”.
Ara l’Índia és un dels membres dels BRICS al costat de la Xina i de Rússia, i forma part del G20 al costat dels Estats Units i d’Europa. És històricament un país pont, entre orient i occident i alhora esta integrat al Sud Global. Continua sent un país sostingut per una civilització mil·lenària que “transcendeix als estrangers… tractant les seves ambicions amb suprema equanimitat”.
D’una banda, l’Índia manté una política d’equilibri de poder en el subcontinent indi, i d’altra banda sembla fer passos per convertir-se en una potència de nou tipus. Perquè, com explica Bertrand Badie a ‘Repenser la securité internationale’ (2021), el context internacional està canviant. La seguretat ja no és només una qüestió militar; hi ha moltes amenaces a la seguretat d’un altre tipus: climàtiques, sanitàries, alimentàries, econòmiques, tecnològiques, etc. I les potències ja no ho són només pel seu poder militar, sinó que compta molt la seva capacitat d’afrontar aquests problemes i de cooperar amb els altres Estats per resoldre’ls.