Havent celebrat ja Sant Jordi, no me n’he pogut estar de reflexionar i recordar com em vaig endinsar al fantàstic món dels llibres. El meu pare va sentir, un cop, que si vols que els teus fills llegeixin tu també ho has de fer. Amb aquest propòsit el recordo durant una bona temporada assegut al sofà sempre amb un llibre entre mans. Despertat l’interès, em va portar a la biblioteca per escollir algun llibre: “Tria’n un, qualsevol, i, si no t’agrada, el tornem i n’agafem un altre”. D’aquell temps, en recordo un especialment: Cor de tinta, de Cornelia Funke.
A mesura que anava creixent el meu interès per la lectura també ho feien les pàgines dels llibres que escollia. M’atrevia amb llibres més densos, que devorava sempre al pati de casa amb les últimes hores de sol o bé abans d’anar a dormir. Els viatges també eren una oportunitat per avançar en la lectura. Per a mi eren uns minuts, i sovint hores, de pau i tranquil·litat.
Durant els anys que vaig estar estudiant a la universitat, fins i tot vaig formar part d’un voluntariat per millorar la comprensió lectora d’un estudiant d’una escola de Tarragona. No recordo res més gratificant que saber que el noi havia millorat notablement en les seves competències lectores, gràcies, en part, a aquella hora a la setmana en què compartíem afició.
Malauradament, com més adulta m’he fet, més m’ha costat trobar temps per llegir i, sincerament, em sap greu no trobar durant el dia aquell moment que tanta pau em transmetia abans. I així va creixent la llista de llibres pendents que m’encantaria llegir, perquè aquest interès, per sort, no l’he perdut. Gràcies, papa.
