Diuen que quan veus algú que llig un llibre que t’agrada, és un llibre recomanant-te una persona. En dono fe. Alguns dels millors llibres que he llegit m’han arribat a les mans gràcies a una altra persona. Això és un vincle que ja no es pot trencar. Compartir llibres o descobrir-li un bon llibre a algú és del més bell que podem fer pels altres. Quan m’han deixat un llibre o l’he agafat de la biblioteca (aquells a qui realment ens agrada llegir, no ens podem permetre el luxe de comprar-nos tots els llibres que voldríem), algunes vegades he trobat a l’interior petits tresors, com tiquets de tren o antigues entrades d’exposicions. Especialment passa amb els llibres de segona mà. També m’he topat amb dedicatòries absolutament fascinants, amb promeses d’amor que el temps ha demostrat, amb el llibre a les meues mans, que finalment no era tan etern.
En ocasions també trobes llibres amb alguna línia subratllada. Ara els puristes que defensen que els llibres són sagrats i no es poden ratllar se’m posaran les mans al cap. No és necessari deixar el llibre tan ratllat com un workbook d’anglès de tercer d’ESO, però trobar una esporàdica frase subratllada sempre em fa pensar en l’anterior lector i preguntar-me per què deu haver marcat allò, cosa que m’aboca, ni que siga només una mica, a la seua ment, a la seua persona. No ferim els llibres: els marquem com ens marquen a nosaltres els esdeveniments viscuts, les persones que passen per la nostra vida. Si el llibre és realment bo, no ens travessarà l’ànima sense fer soroll. Els llibres s’han de viure. I de la vida, ningú no en surt il·lès.
