Llucet de la iaia

Quan escric una columna, sempre hi ha pensaments intrusius (PI) que treballen sense descans al voltant del full en blanc que, per a anar bé, hauria d’anar ennegrint-se progressivament, lletra a lletra. I estos pensaments, ai!, són com lo llucet de la iaia, que es mossega la coa. I no te’n dones compte i ja estàs pensant en lo llucet: que si allò que escrius és bo o no. Que si agradarà o serà motiu de menyspreu. Que si pots dir alguna cosa que encara no s’haja dit sobre els temes que acostumen a estar en voga – però sempre s’ha dit tot massa vegades… Hi ha el pensament-corc d’imaginar que et llegirà un amic o una exprofessora, o companys de carrera que saps que tenen un gran criteri… O la família. I aleshores, pam!, més PI: i si dic alguna cosa inapropiada que no esperen? Qui, de tots, ho passarà per alt i qui s’ho agafarà com una cosa personal? I jo què en faré, després, de la relació en uns i altres? Hauré d’escriure un nou text expiatori a través del qual explique de la millor manera possible els motius pels quals vaig escriure allò altre? I si resulta que la reafirmació de les meues motivacions encara els ofén més? Fo! No s’acaba mai, el PI. És com el moc dels refredats: ja pots mocar-te que allò és infinit. L’escriptor Quim Monzó afirmava, a propòsit de les columnes que escrivia -i escriu- a La Vanguardia, que la seua màxima aspiració era arribar a escriure una columna que no expliqués res. Veigues, la pedra filosofal: si aconseguixes no dir res, els PI no venen, signes la pau amb la columna i la teua salut mental, i el text i tu, au, ja sou amics.

Eduard Carmona
Eduard Carmona
Poeta, rapsode, activista cultural i comunicador ebrenc
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

5 + 4 =

Últimes notícies