HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catLluites compartides: Rialb i Riaño

Lluites compartides: Rialb i Riaño

Fa uns dies, el passat 10 de desembre, vaig participar a l’Ateneu Barcelonès en un debat sobre els pantans de Rialb (la Noguera) i Riaño (León), amb representants de les lluites populars que van fer-se en aquests pobles i comarques durant els anys 70 i 80 per evitar aquestes grans obres.

No va ser possible. Es van destruir grans paratges naturals, la població agrària va haver d’emigrar, els regadius promesos continuen essent promeses i les constructores i elèctriques, gràcies als governs de PSOE i PP, s’han enriquit a base de bé. Aquells anys, per si no n’hi hagués prou, Espanya ingressava a la Unió Europea i a l’OTAN. El cercle de poder de la Transició Política (1975-1980) veia acomplert el seu somni. De llavors fins ara, la Megacrisi feia el seu camí.

El que van explicar-nos els amics de Riaño -l’advocat i ecologista madrileny, Manuel Valero, i Ramiro Pinto, de León, llegendari opositor al pantà- va ser demolidor, concretant el que va suposar l’enfrontament desigual entre la força bruta de l’Estat (llavors en mans del PSOE, amb l’enviament de Guàrdia Civil i policia al poble) i la presència desarmada, però contundent, de la gent de Riaño, que resistí un parell o tres d’anys, amb el suport de gent d’altres indrets, organitzant grans manifestacions (León, Madrid, etc.), fent-se forts als teulats del poble, presentant denúncies judicials i havent de tastar pallisses i presons.

Fins que l’últim dia de 1987 -i després d’un any d’anar destruint cases-, l’aigua colgà per a sempre Riaño. Fou “el Guernika del PSOE”, com deia una pancarta i com pot llegir-se al llibre 00, editat per Éride ediciones, de Madrid, l’estiu passat, i escrit, juntament amb Angélica Molins, pels dos autors citats, amb pròleg de Màrio Sáenz de Buruaga, reconegut biòleg de la Universitat de León.

Tota una història de resistència del poble, d’orgull rural i de dignitat humana, altra volta trepitjada. El que passà igualment, aquells mateixos anys, amb el cas de l’embassament de Rialb, a la comarca del Mig Segre, entre Ponts i Oliana, amb el poble de Tiurana sacrificat, amb d’altres petits nuclis, al costat del Segre.

Han passat més de trenta anys, però supervivents d’aquella batalla -en Josep Coma, d’Oliana, i Marta Tuca, de Ponts- van donar testimoni del lladronici d’unes terres d’horta bàrbarament sacrificades per l’ambició dels grans regants de l’Urgell, de les hidroelèctriques que han devorat altres paisatges del Pirineu i de la cort de polítics, governants i tecnòcrates, de tots els colors (de Porcioles a Pujol, de Felipe a Aznar, passant per Joaquín Viola i els ministres dels últims temps de Franco), que han buidat aquesta i altres tantes comarques.

Amb els meus companys de batalla a la premsa (Jaume Reixach, amb qui vaig dedicar un llibre a Rialb, i Santiago Vilanova, que també ho denuncià des dels diaris de Barcelona), vam refermar la nostra solidaritat i estima pels que gosaren alçar-se contra els plutòcrates que s’aprofitaren de la democràcia que tant costà d’arribar.

Xavier Garcia
Escriptor
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 18 = 22

Últimes notícies