Mamà, mamà, MAMÀ

Segueixo sense superar-ho i no crec que puga (ni vulga) fer-ho mai. Us parlaré com a ‘eurofan’. El que ha passat és l’oportunitat més gran i, a la vegada, més perduda de la història. Sentia que alguna cosa estava canviant, molts pensàvem que podríem escollir una cosa diferent, sorprendre, emocionar.., fins i tot reivindicar un missatge, absolutament necessari, davant una audiència potencial de 300 milions de telespectadors. Però, no. Tot ha acabat com sempre -o gairebé sempre- perquè aquell 2008, Rodolfo Chikilicuatre va trencar tots els esquemes, fins i tot els de RTVE. Però tornant al festival d’enguany, a Itàlia, oferirem ‘lo de sempre’, que, a més, ja és una fórmula totalment esgotada, perquè des de fa 10 anys (per no dir més) països com Xipre lluiten pel premi amb aquest tipus de candidatura. En canvi, anar amb un himne d’essència i forma totalment trencador, amb una lletra que s’entén fins i tot a la Xina popular i que a la primera audició et fa plorar ens hagués catapultat a les primeres posicions amb possibilitats de fer història i guanyar l’espectacle de televisió amb més transcendència a tot el món. Rigoberta Bandini, si mai llegeixes aquestes línies, em faria molta il·lusió que t’arribés tota la meua gratitud, amor i admiració per l’esperança i l’art que ens has regalat. Moltes gràcies, de veritat. També vull enviar tot el meu respecte i empatia a les Tanxugueiras. El públic les volia a elles, però finalment una cançó amb un suport que no arriba ni al 4 % serà la cançó d’Espanya a ‘Eurovisió’ (per davant de les gallegues, que comptaven amb el favor del 70% del públic). Tot molt lògic, tot molt just. Tant de bo que fos un malson i poguéssem despertar-ne.30