A través del setmanari l’ebre m’assabento que a la Galera, al seu Centre d’Interpretació de la Terrissa, es va fer una exposició que posa en valor la figura de Maria Matilde Almendros, una de les grans locutores que ha donat la radiodifusió catalana. Tot plegat, en un context —la dècada de 1960— en què la ràdio estava fortament controlada i custodiada per la dictadura, un control que es remunta al mateix naixement de la ràdio i que va tenir conseqüències greus per a la llibertat d’informació.
En efecte, la ràdio és el mitjà de comunicació de masses amb més forta implantació a Catalunya. No és estrany que la ràdio a Espanya naixés a Barcelona el 1924, sent Ràdio Barcelona, de la SER, la primera emissora que, legalment, va emetre a l’Estat, però sempre condicionada pel context històric que ha viscut el nostre país. Des del seu naixement, la ràdio espanyola ha estat contínuament vigilada i ha hagut de sortejar dificultats i obstacles fins a arribar a la dècada de 1960, que és el període en què Maria Matilde Almendros serà la gran i estimada locutora i quan desenvoluparà l’etapa més brillant de la seva trajectòria.
Hi ha dos fets en aquesta època que obriran una porta a l’esperança i que els mitjans de comunicació esperaven amb il·lusió. El primer és el Pla de desenvolupament econòmic entre 1966 i 969 i el segon la Ley de Prensa de Manuel Fraga Iribarne de 1966, que reconeix la llibertat d’expressió de les idees i el dret a la informació —amb comptagotes. En canvi, de la ràdio no diu absolutament res, sense cap element que pugui fer pensar en una evolució d’aquest mitjà quant a la llibertat d’informar. En aquesta dècada ja es comença a pensar en una ràdio més lliure tot i que encara el control de la dictadura és omnipresent i les audiències de la ràdio, en canvi, van en augment, fet que corre paral·lel amb la creació de noves emissores i la lluita contra la televisió, que és l’adversari per l’audiència, que donarà una ràdio amb més creativitat amb la creació de nous programes que capten l’atenció, cada vegada més il·lusionant, dels oients.
Maria Matilde Almendros, en aquesta tessitura, a Ràdio Nacional, té la companyia de grans professionals, entre els quals, Maruja Fernández, Jorge Arandes i Federico Gallo, acompanyats per un quadre escènic amb les veus de Juan Manuel Soriano —la veu d’or de la ràdio espanyola—, Juan Lluch o Javier Foz, que porten a la ràdio novel·les que tenen una gran audiència, a part del doblatge en moltes pel·lícules. És molt fàcil endevinar la veu de Soriano en molts actors prou coneguts, com per exemple, Dean Martin en la fantàstica Río Bravo. Recordo la novel·la La renuncia, que en format de llibre va aconseguir unes vendes impressionants. En un temps marcat pel silenci, la programació estava enfocada a uns oients que no provoquessin cap tipus de molèstia al règim, on també es feien bons programes, com per exemple Fantasía la tarda dels dissabtes, Enigmas o Kolster Musical Club a Ràdio Nacional, de discos sol·licitats, d’emissió diària als matins i patrocinada per una coneguda marca de televisió, avui impossible i impensable. Els programes esportius els diumenges a la tarda, en què els estadis estaven plens de petits transistors per assabentar-nos dels partits de Primera i Segona Divisió. En aquest sentit, la Cadena SER amb Carrusel deportivo era la triomfadora; Tiempo de juego de Radio Nacional i Domingo deportivo español del REM (Red de Emisoras del Movimiento) tenien unes audiències milionàries. La política també arribava a certs programes de forma totalment dissimulada com els consells a les dones de doña Elena Francis a Radio Nacional o la señora Montserrat Fortuny a Radio España.
Però sense dubte, els programes de discos dedicats o discos sol·licitats eren els més escoltats. A nivell ebrenc, Radio Ulldecona, per la seva posició estratègica a cavall entre el Montsià i el Maestrat, era la més escoltada. Algunes emissores valencianes, amb molta potència, arribaven fàcilment al sud català, com Ràdio Sueca, Radio Popular de Alzira i sobretot Radio Gandia, tenien molta audiència.
El maig francès del 68 va obrir els ulls a molts governs i també a moltes emissores i oferten una programació, en part copiada dels EUA, en què proliferen les emissores contraculturals, amb programes eminentment musicals, com Ràdio Montecarlo i Radio Luxemhurgo, molt escoltades per la Joventut europea d’aquells anys.
En fi, que Maria Matilde Almendros es va moure perfectament i amb elegància en una ràdio que ja demanava ànsies de llibertat i novament la SER —pionera en tantíssimes coses— va crear el programa Hora XXV dirigit per Manuel Martín Ferrand, que va haver de fer equilibris per sortejar la censura i encara avui està en antena; ja es donaven les primeres passes perquè el català tingués cabuda a la ràdio. Programes com Paraula i pensament de Radio Nacional i Radioscope de Radio Barcelona, tímidament però amb dignitat es feien un lloc en la incipient ràdio en català, que, anys després desembocaria en les actuals emissores municipals.
