HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catMenys que un “florero”

Menys que un “florero”

Totes i tots hem escoltat i/o utilitzat més d’una vegada l’expressió és un “florero”, per definir aquella dona a qui atribuïm poca intel·ligència o personalitat, però un cos de bandera, com dirien alguns. Les raons per ser-ho poden ser diverses: per decisió pròpia, perquè potser és una manera de tenir la vida resolta, si hi ha qui hi posi les flors; per manca d’altres possibilitats de plantejar-se l’existència o perquè algú l’ha acabat anul·lant i convertint en allò que és. Des del punt de vista de qui s’ha format, ha lluitat per tenir una professió i es val per si mateixa, ser un “florero” representa perdre la dignitat, ser un zero a l’esquerra, o sigui, no comptar per a res i es podria pensar que no hi ha res pitjor.

Desgraciadament, en les darreres setmanes hem vist que encara es pot ser menys que un “florero”, que hi ha ideologies radicals, emparades en una interpretació extremista de doctrines religioses, que condemnen la dona a la marginació més absoluta, prohibint l’exercici de qualsevol professió, la pràctica de l’esport, el dret a moure’s lliurement, i, en definitiva, la possibilitat de desenvolupar-se com a ésser humà. Si ho mirem objectivament, podem dir que molts animals són més ben tractats que elles.

Mentre bona part del món occidental s’indigna, els responsables d’aquest atac als drets més fonamentals se’n foten de nosaltres fent promeses buides que tothom sabem que no compliran. La resposta dels líders mundials? Evacuar un grapat de milers de persones, majoritàriament homes, per rentar les seves consciències, mentre els carrers, els hospitals, les escoles, els cinemes, els pavellons esportius… es queden deserts de diversitat de gènere, perquè, aquelles que aconsegueixen sobreviure romanen atrapades dins d’una gàbia, encara que sigui d’or, que els han assegurat que les protegirà i, que, per tant, haver-se convertit en menys que un “florero” és pel seu bé.

Sabem que les guerres no condueixen a res de bo. No descobreixo la xocolata del lloro, com tampoc que les conseqüències d’aquestes sempre les paguen els mateixos, els més dèbils: els nens i les nenes i les dones. En aquest cas, aquells, si sobreviuen, poden aspirar a un futur més o menys esperançador, especialment, si tenen l’opció d’abandonar el país. Elles, en canvi, no tindran ni la possibilitat de posar un peu al carrer si no van tutelades per algun dels seus carcellers. Desconec què podem fer, des de la nostra insignificança, les dones que tenim la sort d’escollir com volem vestir, on volem anar i a què ens volem dedicar, però el que no ens podem permetre és observar-ho callades, sense pressionar qui tingui armes per combatre-ho.

Marta Tena
Marta Tena
Escriptora i professora de secundària i de la URV
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 68 = 73

Últimes notícies