El tema de l’ús de la tecnologia a l’educació és recurrent des de que les eines tecnològiques apareixen en el procés d’aprenentatge. Hi ha algunes imatges de llibres pedagògics de finals del segles XIX que ens donen una idea de com, ja fa més de cent anys, s’imaginaven el paper d’aquestes eines. Algunes d’elles vam encertar bastant tot i que ho feien des de una situació d’aula on els agents (professors i estudiants) tenien el mateix paper que havien tingut tota la vida. El que no van imaginar és que la tecnologia crearia espais i estratègies invisibles que passarien per damunt de les persones (professors, pares i mares, …) i que generarien una situació, sovint, difícil de controlar.
El telèfon mòbil és un mini ordinador que portem a la butxaca i que s’ha transformat en el nostre company de “viatge” vital des de que el podem connectar a la xarxa Internet i ens serveix per a interactuar amb un món global per realitzar tot tipus d’activitats, transaccions i per a facilitar-los la nostra vida quotidià o, sovint, complicar-nos-la?.
Des d’un punt de vista de les dades, segons un article de C. Dewey que publicava el Washington Post al 2023 (basat en el Global Web Index, toquem el telèfon unes 2617 vegades al dia, de mitjana. En som conscients? (18.000 vegades a la setmana i quasi un milió de vegades a l’any). I això ho fem de manera natural, quasi podria dir inconscient. Aquestes dades fan referència no només a gent jove, als que atribuïm les addiccions als mòbils, sinó a la població en general el que suposa que hi ha molta població adulta que també forma part d’aquesta estadística.
És cert que la comunicació, en general, s’ha transformat molt des de l’aparició d’aquesta tecnologia i que, sovint, estem a reunions presencials i de repent algú treu el mòbil de la butxaca o de la bossa i tots tenim l’excusa perfecta per a fer el mateix. Es produeixen situacions absurdes de persones una al costat de l’altra mirant a la pantalla sense interactuar entre elles. També la gent jove es comuniquem pel mòbil tot i tenint a l’altra persona al costat. Analitzat això des de la perspectiva dels models clàssics de comunicació resulta un contra sentit, però podem considerar que és una cosa “dolenta”? A continuació comparteixo una sèrie de reflexions al respecte.
Com hem vist, amb les dades generals que he compartit, l’ús massiu i continuat dels mòbils no és només una qüestió de la població adulta. És una hàbit de la població en general. No importa la edat. En si, si a nivell familiar es limita i es controla l’ús de la xarxa i dels dispositius mòbils es redueix el risc de possibles addiccions i mals usos. Ningú té els telèfons a la taula a l’hora de menjar i la wifi de casa deixa de funcionar a partir de les 10 de la nit, per exemple. Aquestes són dues accions que es poden dur a terme sense massa esforç. És només una qüestió de força de voluntat de tothom grans i menuts.
Quan a les aplicacions, quines són més perilloses?. En si, podríem dir que totes o cap tot dependrà de l’ús que en fem. Sovint em truquen per demanar-me opinió, per exemple, de l’ús i dels perills de tick-tock. Sempre solc respondre el mateix. Per què no aprofitem per a fer activitats familiars conjuntes entre pares i fills?. Trobareu molts exemples a la xarxa. Per què no aprenem més els adults respecte a les aplicacions que usen els més joves i les usem per a comprendre, no només els perills, sinó també les seves potencialitats?.
Un altre exemple d’eina, que s’ha posat de moda aquests darrers mesos, és el xat GPT i els perills que suposa la Intel·ligència Artificial. En si, el xat és un “mega buscador” que ens pot recuperar, en temps real, una quantitat immensament gran d’informació i ens la pot retornar ordenada i estructurada a partir de les demandes que nosaltres li fem. Aquestes demandes són la clau. La gran potència del Xat no són les respostes, sinó la capacitat que tinguem d’afinar les preguntes en funció dels nostres objectius. El nostre coneixement d’una temàtica, la nostra capacitat per centrar-la, la nostra capacitat crítica, … seran determinants. Sinó tenim cap tipus de criteri la màquina només ens retornarà informació, però mai ens ajudarà a crear coneixement. Si no creem coneixement no avancem així que avançar dependrà de nosaltres i del nostre criteri i no de la màquina en si.
Per acabar l’article i, en plena festa major de La Sénia, dir que sempre m’ha resultat sorprenent la implicació de tot el poble en totes les activitats del programa, siguin quines siguin, i quasi totes amb públics de diferents edats. A més, són unes festes que en una gran part estan organitzades per les diferents associacions del poble, que n’hi ha moltes, i que evidencien quanta gent, en total, treballa per fer créixer el nivell musical, esportiu, artístic, ecològic i de sostenibilitat, etc. i ho fa, de nou, de la mà de persones de totes les edats. La meva experiència, en aquest sentit, està molt vinculada al món musical i concretament a l’Agrupació Musical Senienca (AMS).
En aquest context musical de l’AMS, discuteixo sovint amb el director de la Banda sobre com a canviat la joventut en les darreres dues dècades i com de complicat és fer-los atendre, fer-los comprometre, lluitar cada assaig per aconseguir que no estiguin més pendents del mòbil que de les seves indicacions. No puc dic que no sigui així i que la seva feina no s’hagi complicat molt, però també és cert que una banda amb 84 integrants dels que el 75% tenen entre 14 i 20 anys ens van oferir ahir un concert magnífic que no s’improvisa i que representa el producte de moltes hores de treball (mòbils inclosos).
Per acabar dir que la tecnologia i, especialment els telèfons mòbils, ens han canviat la vida, però han vingut per a quedar-se i el que no podem permetre és que governin el nostre dia a dia. Per a que això no sigui així, hem d’assumir la responsabilitat des de la perspectiva del clan. A que em refereixo? Vull dir que és necessari que la societat, la família, les institucions educatives en el sentit més ampli, assumeixin la responsabilitat de crear una societat més culta, més crítica i més justa on la tecnologia és una eina i no és qui decideix sobre el futur de la nostra vida. És la responsabilitat de totes i tots, no podem deixar a la gent jove ens mans dels dissenyadors i productors d’eines tecnològiques. Aquest tenen una visió comercial i econòmica, mai educativa i social.
