HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catNo aneu a votar i veureu què passa

No aneu a votar i veureu què passa

Quan va fer pública la composició de l’executiu que s’ha autoanomenat el “más progressista de la historia”, ara caducat per la convocatòria d’eleccions anticipades, en la seua intervenció, Pedro Sánchez va voler remarcar un fet històric: per primera vegada engegava un govern de coalició a l’Estat Espanyol. Va garantir que naixia amb “el ferm propòsit d’unitat”. Es referia a la unitat d’acció entre els dos partits que l’han conformat? Pos no s’ha vist per cap banda. El coll tort del PSOE ha fet massa cas de la cridòria a la seua dreta.

En l’inici de legislatura, Sánchez va també va assegurar que el Gobierno es conformava amb “idees plurals”, que s’expressaria amb diferents veus, però amb una mateixa idea.

Va insistir en la idea de la pluralitat de l’Executiu com a reflex de la pluralitat de la majoria progressista bla, bla, bla que “hi ha” a Espanya. Sánchez va assegurar que esperava obrir la legislatura de l’entesa i del diàleg en els eixos social, territorial i generacional. Per això, va fer una crida a abandonar la crispació, els vetos i la discòrdia. Ehem, hem pogut veure que no ha estat ben be així, no?

El president va assegurar que estava convençut que els ciutadans demanen als polítics “una Espanya fonamentada en l’acord i l’entesa”. Però, ai las!, Espanya sempre ha tingut dues ànimes enfrontades, antagòniques. Un estat d’opinió de majoria conservadora, retrògrada i tardofranquista, que té segrestat bona part del discurs i de l’acció de govern al Reino. Als resultats electorals que han provocat la convocatòria anticipada d’eleccions em remeto.

No cal dir que el nou Govern tenia una singularitat important: ha estat el primer executiu espanyol de coalició de la història. Tanmateix, van tard i malament. La cultura del consens no ha estat precisament el que ha brillat aquesta legislatura que ara s’acaba, amb un PSOE amb complexos, amb contradiccions, massa pendent d’uns mitjans i d’unes majories de dreta i extrema dreta que s’han llançat com voltors sobre el segon partit de l’executiu. El PSOE no ha actuat de manera ferma. Només cal veure com la cridòria constant ha aconseguit dividir i anorrear bona part de les polítiques d’esquerra.

Amb la cridòria i la intoxicació constant de la caverna mediàtia, ha crescut la remor del feixisme de fons, hem pogut veure com els han tremolat les cames a l’hora d’aprovar les tan necessàries lleis socials per millorar la vida de la gent:  han descafeïnat la llei de l’habitatge, la de memòria històrica, pobresa energètica, els canvis a la llei del “solo sí es sí”, etc.

No han estat prou valents per centrar-se a fer el que calia fer: anul·lar els greuges polítics, econòmics, democràtics i judicials a què han sotmès el poble espanyol i el català els darrers governs “populars” de l’Estat. Havien de ser valents per aguantar la pressió de la caverna, des de Ciudadanos fins a Vox, des dels mitjans de comunicació fins als grups de pressió i les elits econòmiques, però han estat febles.

És evident, aquest Gobierno ha hagut de recórrer un camí nou i tortuós. No ha tingut ni la unitat ni la valentia de posar la política espanyola a l’alçada democràtica i social, la de la formació de majories de govern a través del diàleg, de l’entesa ni han sabut conviure amb famílies polítiques diferents.

Sánchez va afirmar que el nou executiu s’expressaria “amb diverses veus, però sempre amb un mateix objectiu”. Al discurs d’investidura es vaig referir a les cinc grans transformacions que necessita la societat espanyola: el creixement econòmic; l’entesa territorial i el repte demogràfic; la justícia social; la transformació digital de l’economia i la transició ecològica, i la plena igualtat de la dona.

En definitiva, un seguit de bons propòsits que no han capaços d’implementar en bona part per tenir sempre la mirada massa enfocada a la dreta.

Però, ara, amb la nova cita de les Eleccions Generals per al 23 de juliol a quin dilema ens enfrontem?.

El que llavors era remor creixent al fons de la caverna ara s’ha traduït en cridòria feixista, amb un poder judicial i policial segrestat per l’extrema dreta, amb més ajuntaments i autonomies de color blau i verd vox. El panorama, és molt evident, ha canviat i ha empitjorat de forma molt clara.

No som només els independentistes els que veiem que pinten bastos per a molt de temps, si el feixisme s’apropia definitivament de les institucions i del poder. Tampoc cal perdre de vista que Vox ha aconseguit entrar a molts ajuntaments catalans, encara tímidament, però és un avís per a navegants.

Així que, si l’independentisme no compareix de forma decidida el proper 23 de juliol, després no ens queixem.

Aquestes passades eleccions municipals ha entrat l’extrema dreta espanyola i catalana en llocs on no hauria d’haver entrat mai, han canviat les majories ostensiblement. I, si ho ha fet, senyores i senyors, ha estat per la incompareixença de molts independentistes que no van exercir el seu dret de vot el passat 28 de maig.

Un dret de vot que ha costat sang, suor i llàgrimes a moltes generacions anteriors. Així que fem-nos-ho mirar i pensem: no podem deixar el país en mans de qui ens vol fer desaparèixer.

De moment, això…

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

27 + = 31

Últimes notícies