HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catNo era això companys, no era això...

No era això companys, no era això…

Rodes de premsa gens urgents convocades amb ¾ d’hora d’antelació. Desplaçaments  de 30 quilòmetres -o més- per cobrir una convocatòria de premsa que dura menys de 4 minuts. Presentacions mediàtiques d’obres del dia a dia importantíssimes, com ara arranjament de voreres, de fonts  o faroles. Convocatòries en el moment que més convé al polític de torn, encara que sigui a primeríssima hora del matí o a última del vespre. Inauguracions d’edificis a mig acabar, d’instal·lacions fotovoltaiques sense panells solars o d’infraestructures que s’inauguren reiteradament en finalitzar cadascuna de les fases en que s’ha dividit l’obra. Presentacions de projectes de futur, per als que no hi ha ni pressupost ni data d’inici i que en molts de casos només són un simple dibuix. Arribar tard a convocatòries tenint als mitjans esperant molta estona. Queixes i retrets pel tractament informatiu d’una determinada notícia;  pressions recordant el lligam econòmic que uneix el mitjà de comunicació i la institució. Jornades amb 12 ó 14 convocatòries de premsa a diferents indrets del territori, de vegades de punta a punta … Podríem seguir amb el llistat, però no ho faré. Ja n’hi ha prou per oferir-vos un retrat del que és el dia a dia en una redacció d’un mitjà de comunicació a les Terres de l’Ebre.

Ajuntaments, gabinets de premsa i comunicació (sovint ex-companys) institucions, partits polítics i entitats han entrat en una espiral, una mena de cursa per veure qui fa més convocatòries, qui té més presència mediàtica. No importa lo destacat, molt o poc, que sigui el tema a explicar. La qüestió és sortir a la foto del periòdic i dels digitals, fer sentir la veu per les ràdios i sobretot, sobretot, tenir la major quantitat de segons de pantalla a les televisions nostrades. I podríeu pensar que m’estic referint a les situacions que es viuen en campanya electoral. Però no, us equivoqueu. Això passa sempre. Tot i que, efectivament, en campanya electoral és “corregido y aumentado”.

Això que us estic explicant ve a demostrar, d’entrada, molt poca empatia cap als professionals dels mitjans. Si a les 9 del matí hi ha una convocatòria i a les 8 del vespre encara hi ha la última, podeu contar quantes hores hi ha de diferència ? Si en un dia hi ha 10 convocatòries, a les que s’han de desplaçar, enregistrar, bolcar als ordinadors, treballar, redactar, editar …. Us feu idea de quan de temps es disposa per acabar a temps l’informatiu o per entregar la pàgina escrita ?

Del que porto dit fins ara, podem començar a extreure algunes conclusions. La primera és clara:  a les terres de l’Ebre ja fa temps que no es fa periodisme. Jo en diria propaganda. Però això ja ho sabíem. Segona:  no importa el que es diu, ni com es diu. Lo important es sortir als mitjans cada dia. (Encara recordo quan les rodes de premsa servien per fer pública alguna cosa rellevant i destacable). Tercera i segurament la més important: hi ha molt poc respecte cap als professionals que s’hi dediquen, ja que no importa que es vegin forçats a fer jornades maratonianes i a un ritme frenètic gairebé a diari. (Després ens omplim la boca de conceptes bucòlics com conciliació o reducció de les jornades laborals). No és estrany que cada cop hi hagi més estrès o episodis d’angoixa entre els treballadors dels mitjans. De tant en tant saps d’algun company que “ha petat” o d’algun altre que ha decidit deixar la professió.

Ja sé que totes les feines tenen les “seues coses”. Em podreu dir també que al final és un problema d’organització interna de cadascun dels mitjans. O que es pot mirar de reconduir, per exemple, amb la mediació del col·legi de periodistes. Que es faci un front comú de tots els mitjans per deixar de cobrir segons què. S’ha provat tot. Porto dedicant-me a la comunicació de manera professional des del 1995. He estat a una i l’altra banda: en ràdios, premsa escrita i en televisió. De cap de premsa d’institucions o portant la comunicació d’un partit polític.  I durant aquests prop de trenta anys crec que s’ha anat evolucionant a pitjor. Fa temps que no cobreixo rodes de premsa i per tant,  algú em podria preguntar: de que et queixes ? Però sí que veig les circumstancies i contingències  que viuen cada dia companys i companyes. I per això m’he decidit a escriure aquestes ratlles. Perquè al cap i a la fi, el problema més gros de tots, és precisament la ignorància.

Josep Pitarch
Josep Pitarch
Historiador i periodista
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 76 = 82

Últimes notícies