HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catNo va estar només una mort per atropellament...

No va estar només una mort per atropellament…

Quan un dimarts a migdia s’il·lumina la pantalla del telèfon i el missatge diu: “sembla que el mort de Jesús era Pedro”, un ja sap que aquell dimarts acabarà sent un dimarts de merda, d’aquells que hauria pagat la pena no llevar-se al matí. Amb el pas de les hores es va confirmant la tragèdia i el cap comença a donar voltes de campana com una formigonera. Pedrito és la història d’un fracàs col·lectiu, d’un model de societat amb no sé quantes victòries èpiques a tocar, però amb moltes més vergonyes i ignomínies que amagar sota l’estora.

Ara farà uns catorze o quinze anys- el temps passa a una velocitat de vertigen-, Pedro va entrar a formar part de les nostres vides, de les vides de les educadores i educadors que treballàvem al CRAE Llar Ponent a la Simpàtica. Un adolescent amb una vida caòtica, una família desestructurada i un futur incert al davant. Els estats d’ànim d’adolescents en crisi com Pedro són autèntiques muntanyes russes, passen de l’eufòria i l’optimisme, al negativisme desafiant i els rampells violents sense solució de continuïtat. Els anys de tutela foren bons anys per a Pedrito, dir-ho pot semblar cruel, però els millors de la seva vida van ser els del centre i els que va viure a Barcelona, ja major d’edat, acollit per Begonya i Damià.

Marxar a viure, estudiar i treballar a Barcelona va representar per a Pedro el seu èxit vital, i els seus àngels de la guarda, la parella que el va acollir amb un altruisme i una generositat que mereix un capítol a banda, foren Begonya i Damià. Als dos, moltes gràcies.

“Pedrito és la història d’un fracàs col·lectiu, d’un model de societat amb no sé quantes victòries èpiques a tocar, però amb moltes més vergonyes i ignomínies que amagar sota l’estora”

Futbolista de gran tècnica i velocitat a la banda, un clàssic de les categories inferiors del Remolins Bítem. I un dels millors pastissers que mai he conegut, alumne de l’Escola
d’Hoteleria del Dertosa quan encara era Bau. Ofici que després va millorar i perfeccionar a Barcelona.

Si alguna batalla va ser incapaç d’afrontar i guanyar Pedro, aquesta va ser la de les addiccions i el seu impacte sobre la salut mental. Sempre és el mateix, hem de començar a cridar ben fort i alt que volem un sistema públic de salut [mental] del primer món, amb els recursos i una atenció digna quant a periodicitat i atenció professional. La seva caiguda a l’abisme va suposar-li la desconnexió de la vida real. El seu retorn a Tortosa ja va ser en condicions d’exclusió social, sembla que últimament es refugiava a una nau abandonada a l’antiga carretera de Xerta. El seu descens a l’infern va fer impossible que acceptés qualsevol tipus d’ajuda, fins i tot, se sentia malament quan paraves el cotxe i li oferies la possibilitat d’ajudar-lo, a banda de donar-li els diners de la cartera per a que mengés alguna cosa. El matí del primer dilluns de febrer un vehicle el va atropellar en aquell mateix tram de carretera, Pedro va morir, tenia vint-i nou anys.

El novembre passat la síndica, Sra. Esther Giménez-Salinas i Colomer, publicava un informe titulat Desinstitucionalització del sistema de protecció a la infància i l’adolescència. Són més de dos-centes cinquanta planes que formulen una esmena a la totalitat del model d’acolliment residencial, la sobrerepresentació de la població tutelada en centres- institucionalització-. Segurament, en podrem parlar i comentar alguns aspectes del mateix més endavant però, tot i l’extensió del document, la seva lectura permet una aproximació exacta a un model sempre ineficient i la majoria de les vegades negligent. De fet, les recomanacions que la síndica aporta com a conclusions de l’informe, són l’exigència d’una transformació pendent en un model obligat a transitar ja des de la institucionalització i la protecció, a la intervenció comunitària i la prevenció. Pedro és una més de les moltes víctimes d’aquest fracàs sistèmic.

El títol d’aquest article no és collita pròpia, fou una suggerència d’un amic. En una conversa vehement d’aquelles que mantenim als nostres whatsapps, em diu que tot i no tenir elements de judici- en això no creguis que estem tan lluny-, “el sistema no funciona”. Sense que serveixi de precedent ni creï jurisprudència, aquest cop li he de donar la raó. L’únic a lamentar és que Pedrito no podrà veure la transformació i la millora d’un model que exclou i abandona a la seva sort els més vulnerables, aquells que invisibles i indetectables segueixen malvivint en els marges.

Josep Maria Beltrán
Josep Maria Beltrán
Llicenciat en història, educador social
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

2 + 3 =

Últimes notícies