Quan diu que als 35 anys va decidir retirar-se, què vol dir?
En primer lloc vaig tenir una mala experiència a la universitat. Estava convençut que em quedava de professor al Departament de Clàssiques, però al final no m’hi van voler. Després hi va haver un seguit de fets a nivell personal i sentimental que van influir-hi, entre els quals els anys de docent, que van ser nefastos.
És un canvi radical.
Tot plegat em va fer plantejar què estava fent realment a Barcelona. Havia arribat al final d’un procés en què cada dia m’anava sentint més a fora d’un món al qual no havia acabat de pertànyer mai.
Una mena de confinament voluntari que ja fa disset anys que dura.
Amb la llibertat de poder anar on i quan vulga sense haver de donar explicacions.
Va decidir-se pel Port com hauria pogut anar a un far. La qüestió era estar sol?
La soledat sempre m’ha agradat. Entenc que la majoria no la suporta perquè això d’enfrontar-se a un mateix no és fàcil. Soc conscient que se’m pot veure com una raresa perquè no m’he aparellat ni visc en societat, que és el que fa gairebé tothom.
Alguns escriptors han experimentat i teoritzat sobre el retir voluntari.
Sí, molts. Penso en Thoreau, molt influït pel transcendentalisme. Va retirar-se dos anys al bosc, va construir-s’hi una cabana i va escriure Walden, que més tard triomfaria entre els hippies. Però va fer trampa: se sap que duia la roba a sa mare perquè la hi rentés.
Apostar per esta vida consistix a no fer trampa?
Per a fer trampa han d’haver-hi regles. I en el meu cas no n’hi sé veure.
Què troba més a faltar?
L’afecte i una conversa estimulant. Este és el preu. I un contrapès: Machado va dir En mi soledad he visto cosas muy claras que no son verdad. Al final, qui no compartix no produïx.
La soledat canvia el caràcter?
Suposo que sí. Abans era molt iracund. He progressat molt en este sentit. Potser l’edat ajuda.
Com es guanya la vida?
Fent de traductor i corrector. També he fet de negre literari. I, durant deu anys, de guaita forestal.
Com hi arriba, a la traducció?
Per casualitat. Tot i que no em va ser res de nou: a la carrera m’havia fet un fart de traduir del llatí i del grec. Ara traduïxo de l’anglès i de l’italià.
És un ofici tan indispensable com invisible.
I, com el de corrector, poc valorat. Quan dic que corregixo llibres d’autors coneguts, hi ha gent que se n’estranya: pensa que als escriptors ningú no els corregix l’obra.
I els negres literaris, en teoria és com si no existissen.
Però n’hi ha. A mi m’han arribat a demanar: “necessitem que reescrigues això perquè ha de guanyar un premi”. I ho he fet. També vaig rebre algunes propostes per a reescriure obres d’autors mediàtics, però eren tan redolentes que m’hi vaig negar.
També ha fet de guaita forestal.
Esta feina sí que la vaig buscar jo. L’he feta durant deu anys, primer a la Creu de Santos (serra de Cardó) i després al Negrell (Port). Tinc el meu passat beatnik-hippie, sap? Jack Kerouac i Gary Snyder també van fer de guaita.
Ha detectat gaires focs?
Uns quants. El meu primer dia de guaita vaig “cantar-ne” un (en diem així) que va resultar ser una columna de pols d’un tractor que llaurava. No m’ha tornat a passar. He cantat inicis de foc que haurien pogut tenir conseqüències, la majoria provocats per llamps. Però, a pesar que esta feina és necessària, enguany la Generalitat ha eliminat els guaites.
Què és el més estrany que li ha passat aïllat al mig del bosc buscant columnes de fum?
Una matinada vaig pensar que veia un ovni: un punt de llum sobre l’horitzó, intensíssim i amb irisacions. Increïble. Doncs no era més que Sírius, l’estel més brillant del cel. Una altra vegada, després d’una tronada, mentre la boira s’alçava dels fondals, vaig sentir un crit esgarrifós procedent d’un barranc per on no passen senderes ni camins. Semblava d’una noia que demanés auxili. Però en cridar jo, no em va respondre ningú. Més tard vaig descobrir que era una femella de cabirol en zel.
En estes muntanyes sempre s’hi ha viscut.
Hi ha rastres del neolític a la cova del Vidre. Romans i àrabs han explotat la fusta del Port. Aquí hi han treballat carboners, llenyataires, pastors, forners de calç… i s’hi van amagar també maquis. Ara tot ha canviat i cal replantejar-se la gestió del bosc.
Quina és la seua estampa preferida del Port?
Quan bufa el vent de mar, de vegades els núvols s’arrapen a les puntes i llavors la boira va caient sobre els costers com si fos lava. És una imatge molt sedant.
L’han assaltat mai els dubtes sobre la seua vida de retir?
Em van tremolar les cames fa 17 anys, quan tenia les bosses fetes i marxava de Barcelona. No sabia determinar si allò es tractava d’un error o d’un encert. Vist ara, puc dir que va ser una bona decisió.
