A Núria li ve la vocació de ben petita ja que la seva família es pot dir que és una nissaga de metges. Sota la influència del seu pare, a qui recorda amb enyorança, va començar a estudiar Medicina. Durant la carrera, va tenir clar que la seva vocació era ser metge forense. Aquesta especialitat compagina la medicina amb el dret i les lleis, i va veure que este era el seu camí.
La seva feina, de vegades molt mitificada per sèries de televisió -que ella reconeix que no veu- ha evolucionat molt amb els anys.
De treballar de forma rudimentària quant a mitjans, i bastant individualitzada en els seus inicis, ha passat a treballar dins d’una organització amb una estructura jeràrquica: els instituts de medicina legal dependents del Departament de Justícia de la Generalitat.
Explica que hi ha un abans i un després a partir de la seua creació, amb diferents àmbits d’actuació i especialitats en branques concretes.
D’una banda, la patologia forense, branca que la gent relaciona més en la seua feina, basada principalment en la realització d’autòpsies judicials, i, d’altra banda, la clínica forense, on es duen a terme valoracions del dany corporal, valoracions psiquiàtriques, violència de gènere o provisions de mesures en l’àmbit civil entre d’altres.
Núria està casada i té tres fills, i conta que viure a una ciutat com Tortosa li va facilitar la conciliació de la vida familiar i professional quan estos eren petits. Reconeix, però, que la implicació en la seva feina i la formació continuada han estat tasques exigents.
En el seu temps lliure, li agrada escoltar música, llegir o estar en la seva família. Ella considera que en la seva feina pot fer molt de bé escoltant i mitigant el dolor de les persones. A la conversa surt un dels moments més durs de la seva carrera professional, l’accident del bus de Freginals. En ell, van morir 13 noies joves de diferents països que tornaven de València, on van anar a veure les falles, a Barcelona, on cursaven un Erasmus. Reviu la duresa dels moments, però també com l’equip va funcionar com un rellotge. Es va haver de compaginar la tasca purament tècnica amb l’acompanyament dels familiars en el seu procés de dol.
Davant els moments més durs ha après que des de la medicina forense també es pot fer molt de bé als altres. Ara, passats els anys, i amb la serenor que dona l’experiència, torna a recordar el consell del seu pare: “Facis el que facis, estima-ho i fes-ho bé”.
I Núria Soler, pionera a les nostres terres ebrenques en medicina forense, subdirectora de l’IMLCFC (Institut de Medicina Legal i Ciències Forenses de Catalunya), ho ha sabut fer molt bé.
