He expressat i he tractat de viure sempre una posició molt clara en relació al procés sobiranista de Catalunya: no perdre ni un amic, ni distanciar-me dels companys, i molt menys crear tensions dins la família per aquest motiu. Sigui quina sigui la seva posició.
Entre els familiars, entre els amics, veïns i coneguts, n’hi ha uns favorables a la independència de Catalunya, i altres partidaris de continuar dins d’Espanya. No pocs, d’uns i d’altres, són molt radicals en les seves posicions, no només en el legítim sentit de mantenir i defensar les conviccions, sinó que hi sumen certa o molta agressivitat contra els que no participen dels seus criteris. Alguns ho fan amb moltíssima hostilitat. I a les xarxes socials, refugiant-se en l’anonimat, abunden els que es permeten els insults més grollers. És un camp on els sentiments estan per sobre del raonament i es va per mal camí quan les persones han perdut el sentit del bé i del mal, quan s’ha enfosquit la ment pensant que no hi ha més raó que la seva i els que no ho comparteixen mereixen ser liquidats, quan no es té clar que moltes coses són opinables ni es calibra que les persones són més importants que els projectes o il·lusions que un s’hagi pogut formular.
Ho he vist i viscut també arran de la retirada o el manteniment del monument a la batalla de l’Ebre al riu. Jo m’he posicionat repetidament a favor del manteniment del monument. Més encara, de restaurar-lo com era originalment, amb els vidres i la il·luminació. Ni tan sols em semblen adients les reinterpretacions, encara que accepto que es faci així amb el de Tortosa perquè és allò que es va aprovar per amplíssima majoria en referèndum local. Crec que els monuments, del signe que siguin, s’han de mantenir. Això sí, explicar-los, contextualitzar el moment i circumstàncies en que van ser erigits. Són un document històric ben palpable.
Fa unes setmanes, membres del COREMBE van tenir la creativitat i l’audàcia, i per a mi l’encert, d’il·luminar-lo per la nit amb focus col·locats a la vora del riu. Moltes persones van fer piulades, comentaris a les xarxes, etc. Dels que vaig veure, una majoria eren molt favorables a l’acció, ressaltant que es veia la magnificència del monument d’un gran escultor, i que amb la llum aquella estrella i el personatge del capdamunt guanyaven molt, i també la resta de la construcció. Em van arribar frases, de gent de Barcelona, dient, “quina cosa més maca teniu, i la volen liquidar”.
És lògic que la majoria dels comunicats que m’enviessin fossin de gent favorable al manteniment del monument, donat que és aquesta la meva posició, exposada públicament. N’hi havia també algun de qui estava legítimament en contra i ho expressava. Altres partidaris del desmantellament del monument adoptaven una actitud de menyspreu cap als que defensem la permanència, però allò més lamentable van ser alguns d’insultants, on l’apel·latiu més suau era el de “feixista”, i fins i tot algú feia esment explícit a “l’odi” que sentia contra als autors d’aquella il·luminació, sentiment de rebuig que, a més, ampliava a tot Tortosa perquè els ciutadans van votar majoritàriament favorables a conservar el monument.
Que l’odi sigui o no considerat delicte no és gaire important. Molts prioritzen unes lleis a l’ètica. Allò més substancial és el respecte i, més encara, l’estimació entre les persones.
L’agressivitat pot venir per molts camins, no només els de la política. Els fets esmentats són mostres concretes de com la convivència es deteriora per la intolerància d’alguns. Amb l’afegit que casi sempre són els intolerants, els que promouen l’odi, els que acostumen a atribuir-lo als seus adversaris, encara que ni de la boca ni de la mirada d’aquests hagi sortit mai res despectiu.
