Onades sota una morera

Inicis del mes d’agost de 2022. Salvador (83) i Esteve (81) seuen en un banc, sota una morera, en un petit parc cèntric de la població. Són les vuit de la tarda. En Salvador s’ha tret la camisa i s’ha quedat amb samarreta de tirants. Esteve, més presumit, aguanta estoicament, amb el seu polo blanc, els 30º que encara marca el seu rellotge digital de polsera.

Esteve: Fa dies que no ens vèiem! Pensava que t’havia passat alguna cosa…

Salvador: Què m’havia de passar que no ens estigui passant a tots?

Esteve: No ho sé, ja no som uns xiquets…

Salvador: Amb la calorada que ha fet no m’he atrevit a separar-me del ventilador dia i nit des de finals de juny. Després d’una onada de calor n’ha vingut una altra i una altra i jo no sé nadar. Em feia temor ofegar-me amb la mar tan revolta. (Riu). Tu, pel que dius, sí que t’has aventurat a sortir de casa…

Esteve: Doncs sí. Sempre he estat molt sociable i em podia més la solitud que la calor, què vols que et digui!

Salvador: I t’has socialitzat molt? Només hauràs trobat pel carrer algun vell beneit com tu. (Torna a riure).

Esteve (molt educadament): No et fa una mica de vergonya que et vegin així?

Salvador (una mica molest): Vergonya? Jo he de tenir vergonya? I els responsables d’aquesta catàstrofe climàtica què tenen? En tenen de vergonya o no saben què és?

Te’n recordes d’aquella dita que dèiem de Hasta el cuarenta de mayo no te quites el sayo i ara, des de Pasqua, que ja vaig amb aquesta samarreta l’imperi ―i altres, que me la canvio cada dia, que brut no soc―. I al pas que anem, la portaré fins Nadal!

Abans, si feia calor, ens fotíem dins del riu i no ens trèiem la fredor fins unes quantes hores després. Ara ves i troba’l el riu. Aviat no recordarem ni per on passava. A finals d’agost arribaven les tronades que començaven a anunciar el final de l’estiu i, a part de refrescar els boscos i a nosaltres, abonaven els rovellons per al setembre o l’octubre.

Ara l’aigua està a les piscines de qui en té i aviat per beure haurem d’anar a amorrar-nos-hi, com el bestiar, perquè a les aixetes no en rajarà. I els bolets els haurem de plànyer entre les cendres dels boscos que només perviuran en les fotografies que els hem fet.

Esteve (preocupat): No desbarris, Salvador, que no n’hi ha per a tant. Veuràs com aviat vindrà el fred i llavors ens lamentarem que no es pot aguantar.

Salvador (indignat): El que no es podrà aguantar serà el preu de la llum i del gas. Llavors, també voldràs socialitzar, per arrambar-te algú i caldejar-vos junts sota una manta! (Riu amb ganes) Va passa’m el ventall, que sembla que tinc febre i tot…