Pau Casado a Mallorca

És la primera vegada que em dol fer un article. Un article, per altra part, que seria totalment innecessari sense la malícia i la indigència intel·lectual de Pau Casado. Per situar el lector diré que el passat 24 de juliol el polític castellà va assistir a Palma a la clausura del congrés regional del seu partit, el PP. En el seu discurs, entre altres bestieses i misèries va dir que a les Balears no parlaven català sinó “mallorquín, menorquín, ibicenco i formenterés”. I tot això dit a Mallorca, on la dreta espanyola, al llarg de la història, ha mantingut un odi que no és solament lingüístic sinó històric.

El discurs de Pau Casado s’inscriu en la construcció d’un relat que dona per a una sèrie de reflexions i que inevitablement condueixen al dret d’autodeterminació de qualsevol poble quan li ataquen el seu valor més preuat: la llengua, i és que Castella, encara avui, duu un retard, també històric, respecte a altres països de l’Europa Occidental. Perquè el lector em comprengui: els seus intel·lectuals estan ancorats en temps dels Reis Catòlics i de primer Borbó, i sembla que la seva gent, amb tantes mentides, està sotmesa constantment a l’odi perifèric peninsular amb l’acompanyament d’aquella que revisen constantment la Història quan els convé. I aquestes barbaritats les diu precisament a Mallorca, on el franquisme, durant i després de la Guerra Civil va cometre persecucions i atrocitats de tota índole; una illa que va rebre l’impacte de l’expulsió dels jueus i la persecució implacable de tothom que tingués relació amb ells, una Castella que va intentar la unitat política a través de la persecució religiosa, una Castella que criticava els jueus perquè preferien el diàleg i la discussió civilitzada a l’hora de resoldre els assumptes a fer-ho amb les armes. Luis de Góngora i Quevedo van enaltir la nació castellana d’aquella època amb l’odi als jueus i va alimentar l’odi contra els catalans amb l’ajut del sinistre comte-duc d’Olivares.

En el cas d’Espanya, les raons lingüístiques van tenir, lamentablement, un paper fonamental, amb la imposició d’una llengua única que s’inscriu en l’anomenada “Doctrina Andalusa”, amb dos personatges clau: Bernardo José de Aldrete i Antonio de Nebrija, l’autor de la primera gramàtica castellana, el qual, en aquesta va formular la seva doctrina: “el vencedor impone sus costumbres al vencido, y con ellas su lengua” o, en termes de Felip V: “por justo derecho de conquista”.

Si he saltat de Mallorca a Catalunya i Castella, ho faig perquè Mallorca ha estat una víctima de la catalanofòbia imperant durant anys per part de Castella i l’actitud del PP només fa que confirmar-ho. Pau Casado havia d’haver estat molt prudent en un tema tan delicat com aquest i tan sensible, perquè els catalans, seguint el seu exemple podrem dir que el mexicà, l’argentí o el dominicà no tenen res a veure amb el castellà o que fins i tot l’andalús o el gallec tampoc.

La comunitat científica amb prou sentit comú diu que la llengua de les Balears és el català i també la Real Academia de la Lengua diu que el mallorquí és una variant del català. És a dir, que Pau Casado, perdó, Pablo Casado ha desafiat la comunitat científica, la Real Academia i l’estatut de les Illes Balears, que diu que el català és la llengua pròpia d’aquesta comunitat.

Tot això és així perquè el Tribunal Constitucional ha esdevingut un aparell més de l’Estat per exercir la catalanofòbia. A hores d’ara la comunitat científica i la UNESCO deuen estar morts de riure al comprovar que un aspirant al govern de l’Estat no té la més puta idea de quin és l’idioma natural i autèntic de les Balears. Qualificació acadèmica per a Pablo Casado: insuficient en Història.

Eduardo Sanchez
Eduardo Sanchez
cronista cultural
ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

7 + 3 =

Últimes notícies