Com ja va anunciar Rafael Haro als seus magnífics articles publicats aquí recentment amb el títol “Naveguem a l’orsa”, el proper 19 de setembre tindran lloc les VIII Converses de Pensament Crític a les Terres de l’Ebre al Casal Tortosí. El tema d’enguany, Educació i política?, es qüestiona per la relació entre dos activitats sotmeses des de fa anys a crisis que, com en els articles d’Haro, ens fan pensar si no anem irremeiablement torts. Perquè, si en el cas de la política la seua banalització trumpista sembla escampar-se arreu, pel que fa a l’educació la terrible sensació és que, en aquest món complex i difícil d’aprehendre, l’escolarització cada cop educa menys.
Doncs bé, la proposta que plantegem enguany per afrontar aquestes crisis i específicament la del sistema educatiu és repensar la seua relació amb la política. És a dir, no apel·lant a tecnologies com la IA convertides en el Vedell d’Or de les noves pedagogies, l’adoració del qual ha de resoldre d’un plomall tots els reptes educatius existents i per venir. Ni tampoc sota el criteri economicista de l’OCDE, que fa anys que pontifica sobre com ha de ser l’educació a Catalunya i al món amb uns resultats més que discutibles i que, recentment, ha presentat en castellà a Barcelona un informe escrit en anglès que ha costat ni més ni menys que 1.480.000 € —insuficients segons sembla per sufragar la seua traducció i presentació en català.
No. El que proposem és, com deia, entomar un diàleg reflexiu sobre la relació entre educació i política perquè, més enllà de llurs misèries actuals i precedents, representen potser millor que cap altra activitat la humanitas, aquella condició que des de Ciceró a Hannah Arendt té a veure amb una humanitat de què no disposem simplement quan naixem, sinó que assolim per allò que aprenem i fem plegats. No és poca cosa.
“La proposta que plantegem enguany per afrontar aquestes crisis i específicament la del sistema educatiu és repensar la seua relació amb la política”
I és, precisament, Hannah Arendt, la que segurament va proposar una de les imatges més belles per entendre aquesta importància de la política. Deia Hannah Arendt que la política és com una taula perquè, com ella, és l’espai que hi ha entre nosaltres, aquell que ens aplega en una comunitat de diàleg i acció compartits. Una imatge que pobles mediterranis com el nostre entenem de seguida, perquè la nostra memòria familiar i de l’amistat està plena de llargues sobretaules de diàlegs, a cops reeixits i a cops no, i d’emocions de tota mena. Doncs Hannah Arendt diria el mateix, però en l’esfera política: som una comunitat política si disposem, i només si ho fem, d’aquest espai comú, d’aquesta taula.
Però, alhora —fixeu-vos!—, la imatge arendtiana és tan potent perquè s’adona que, entorn d’aquest espai compartit, també cada ciutadà o comensal adquireix la seua pròpia veu, la seua personalitat i, potser per això, cadascú s’asseu a les reunions familiars sempre al mateix lloc, fins i tot ocupem un espai només assignat a nosaltres quan la taula és rodona! Perquè, també, és el nostre lloc particular al món des d’on parlem i pensem de forma distinta a qualsevol altre. Per aquest motiu, deia Arendt, la degradació de la política —de la taula política— ens fa perdre igualment de vista tant allò que ens aplega com la nostra singularitat. No només ens quedem sense nosaltres, també sense jo.
Què té a veure això amb l’educació? Doncs que, al meu entendre, l’educació consisteix nogensmenys que en la construcció d’aquesta taula com l’espai en què som conjuntament i diferentment. Una construcció, però que és —i això és fonamental— més artesanal que industrial i, per aquesta raó, s’escapa i sempre s’escaparà de la seua automatització per molt sofisticada que sigui. El que significa que el vell ofici que compartim les persones organitzadores de les Converses s’assembla més a l’ebenisteria que a cap altra cosa. Com a ella cal que docent i alumnat construeixin conjuntament pas a pas una taula que sí que sigui comuna, perquè només podem educar en base de i per a coneixements i valors compartits —mentre que l’educació personalitzada fins a l’absurd que ara ens proposen precisament els devots de la IA acaba sent la més massificada i idiota—. Però que, també, ajudi a desenvolupar una autonomia individual robusta, la ressituació en el món de la persona per poder ser com a tal, per adoptar i responsabilitzar-se de la pròpia màscara del jo. És a dir, per aprendre a ser lliures, perquè l’educació —i aquest és el gran projecte modern— no ens ha de fer feliços —o no només—, ens ha de fer sobretot lliures!
I és cert, com apuntava Marx amb la pregunta qui educa els educadors, que no s’aguanta la utopia platònica de construir educativament una nova societat des de zero. Docents i alumnat, a diferència del que pensava Plató, no arribem al procés educatiu des dels llimbs, sinó des d’altres taules i contextos socials, cada cop més múltiples i diversos. Unes taules i contextos sovint amb moltes esquerdes i dolor acumulats que s’entrecreuen a les aules fent molt i molt difícil l’escolarització. D’acord. Però, si volem sortir-nos-en, cal persistir en una educació entesa com l’emergència —si no es vol parlar de creació— d’algun element fonamentalment compartit i alhora radicalment divers. Aconseguir ambdós, articular conjuntament aquest patrimoni comú cultural i ètic, però alhora escodrinyar i potenciar la singularitat de cada alumne i alumna per apropiar-se’l a la seua manera ha estat la fita principal que ha donat sentit a la meua pràctica docent de fa més de 28 anys. Tampoc és poca cosa. Però ens hem de conformar amb menys? Hem d’acceptar una educació que no eduqui prou, especialment qui més ho necessita, perquè en aquesta taula que han construït altres l’educació no és una prioritat? O és, precisament, tan important articular des de l’aula noves taules polítiques perquè ningú decideixi per nosaltres com ha de ser aquesta educació? Perquè ningú hi avantposi criteris econòmics o tecnològics a aquest nucli humanístic en què es despleguen de debò el jo i el nosaltres?
Us convidem a debatre aquestes i altres preguntes el 19 de setembre amb nosaltres i, sobretot, amb Concha Fernández Martorell, Ambròs Domingo, Pau Ureña, Montse Garcia, Victòria Almuni i Lorena Fuster.
