En un parlament carregat d’emoció i de records, Pere Ponce es referia al guardó Premi Valor Ebrenc 2024 com una gran oportunitat de retrobar-se amb amics i amb gent molt estimada, “i compartir un moment molt bonic per mi, d’un premi immerescut perquè ens considerem artesans de l’espectacle, treballant dia a dia. La veritat és que no tenim aquesta mirada que va per sobre de reconèixer una trajectòria. El fet d’estar aquí en gent que estimo, que ens coneixem des de fa molt de temps, que hem participat d’alguna manera del camí fins aquí i que ens hem acompanyat plegats, significa per mi una oportunitat per a explicar que tot va començar aquí, amb un relat d’origen tortosí”.
Ponce explicaria com un xiquet tímid i introvertit decidix ser actor a “una Tortosa dels anys setanta en què no hi havia teatre, no es feia teatre, ni opcions d’estudiar-lo”. Aquí es va referir al seu germà Xavi com el seu primer espectador, amb qui jugava fent les seues primeres interpretacions, i al paper de la família per dixar-lo fer allò que més li agradava. Tot això arribaria després d’entrar a la seua vida Manolo Pérez Bonfill, el professor de l’Institut Bau: “Aquí hi ha un punt i a part. Ell va ser la persona que ens va obrir la porta que conduïa al món del teatre. Ens va deixar enlluernar per este món. Pérez Bonfill va convertir la seua assignatura de literatura en una art viva, la paraula -el verbo se hace carne-, convertint el teatre en una eina de comunicació entre els joves”. Ponce està segur que aquell professor, amb el seu compromís i la seua visió ètica de la cultura, “fou la llum que il·luminà part del camí que ens ha dut fins aquí”. Durant el seu parlament, el Premi Valor Ebrenc 2024 també va tindre un record cap a mossèn Ribes, el qual va dirigir obres i gires de teatre per les parròquies des del grup del Patronat Escolar Obrer de Tortosa; l’actriu de Roquetes Mercè Lleixà, amb qui l’unia una gran amistat; l’actriu també tortosina Sílvia Sabaté, i Jesús Massip, director de l’aula de teatre.
Ponce dedicaria una part especial del seu discurs a reivindicar la figura de Ricard Salvat, “una persona excepcional, que va dirigir el Festival Entre Cultures a Tortosa a la dècada dels 2000. Un festival únic i pioner, on la història no era competir sinó compartir. Era un espai d’intercanvi d’experiències de gent que venia de Tunísia, Algèria, Grècia i molts altres països, que venien per a reforçar aquella idea d’entendre a l’altre, el primer punt per a respectar-lo i fer el pont entre civilitzacions. Per raons polítiques, el festival va desaparèixer”. En este punt, Pere Ponce va voler fer una reflexió i compartir-la amb tots els presents: “Els espais culturals costa molt edificar-los, i hem d’esperar dels polítics que els consoliden, els facin créixer i que els perseveren. La cultura és transversal i universal, de tots i per a tots, ni d’esquerres ni de dretes”. El seu parlament el va voler acabar parlant de les noves generacions d’actors, com els que havien passat per l’escenari de l’Hotel Corona, als quals va donar un consell: “L’èxit autèntic no està a les catifes vermelles sinó treballant en allò que t’agrada, aixecar-te després d’un fracàs i continuar treballant, tenir una família i gent que t’estima al teu voltant”.
