Natàlia és mestra de música, mare de dos fills, instructora d’alpinisme, escaladora.
L’afició a la muntanya li ve de família. De petita ja pujava al Port a fer excursions amb els seus pares, vinculats en la Unió Excursionista de Catalunya a Tortosa. Recorda que en aquells temps n’eren socis els homes de la família, no les dones. Això la va marcar per tot el que ha anat fent després…
Si t’agrada la muntanya, una cosa et va portant a l’altra, reflexiona Natàlia. Primer feia excursions pel Port, després va començar a fer barranquisme amb una colla d’amics… Va continuar amb l’escalada en roca, sortides als Pirineus (excursions, cims, canals de neu i de gel…) i més avant sortides als Alps.
Amb aquesta inèrcia que et porta el fet de fer activitats a la muntanya, va estar realitzant expedicions durant uns quants anys a diferents serralades: Andes, Pamir, Karakorum… per realitzar ascensions a cims d’alçada, sempre acompanyada d’homes.
El fet de ser dona li va portar algun problema que ara recorda amb ironia. Començant, per exemple, amb la roba específica per fer esports de muntanya, tota pensada en talles grans per home i ella, que no és molt alta i més bé primeta, no sabia com vestir-se. Fins i tot va haver d’encarregar un mono de ploma fet a mida perquè no n’hi havia de la seva talla.
“Per a ella, l’escalada no és
solament un esport, hi ha una transferència en la disciplina mental, la capacitat d’organització, el treball, amb la vida quotidiana”
Anys després, i durant la baixa de maternitat de la seva primera filla, es va plantejar fer una expedició només de dones. L’escalada i el fet d’estar en forma l’havia ajudat a recuperar-se ràpidament a nivell fisiològic i va decidir organitzar una expedició a l’Aconcagua amb 6 dones ebrenques més. Sempre havia realitzat les expedicions amb homes i pensava que ja tocava… Va ser una gran proesa tenint en compte que totes elles estaven molt ben preparades físicament, però no tenien experiència en l’alpinisme. Natàlia, que ha aconseguit fer cims com el Chopicalqui (Andes, 6.354 m) o el Korjenévskaia (7.105 m) entre d’altres, a més de fer l’intent al Gasherbrum II (8.035 m) en la que va ser la primera expedició a un 8.000 de les Terres de l’Ebre, diu que per a ella no és tan important el cim sinó viure el camí. El que l’omple és organitzar, descobrir el país, l’entorn natural… i gaudir de tot plegat. No té “la febre del cim”, és més important poder tornar a casa i a la muntanya.
Per a ella, l’escalada no és solament un esport, hi ha una transferència en la disciplina mental, la capacitat d’organització, el treball, amb la vida quotidiana.
Ella, que de petita va tenir la sort d’anar a un col·legi, els Josepets, on l’esport era més que una assignatura, troba a faltar més esport escolar que motivi als xiquets i xiquetes a fer activitat física.
Ara, com a mare de dos fills i mestra, anima a les xiquetes a endinsar-se en el món de la muntanya. “Si no t’agrada és perquè no l’has provat”, ens diu somrient.
Natàlia Lanau, pionera en l’escalada femenina a les nostres terres, segueix escalant i fent cims de muntanya i de vida.
