Quin tresor tenir llengua! Que bonic haver nascut en un punt del mapa amb cultura pròpia! Que important és recordar-nos-ho i celebrar-ho! Vull compartir-vos com ha evolucionat la gestió que en faig del meu idioma al llarg dels anys. No tant a casa sinó quan viatjo a la capital. Avui dia, el castellà té tanta presència que era posar un peu als carrers de Barcelona i canviar automàticament. Entrava a qualsevol comerç i arrancava totes les converses amb ell. Un idioma que estimo i pel qual no tinc res en contra. Dit això i fa relativament poc, un fet bastant desagradable enmig d’un tren i amb un dit assenyalant-me, van ser pura màgia per fer-me reaccionar. I és que ja ho diuen que tot passa per alguna raó. En definitiva, que està a les nostres mans cuidar el català… i la seua supervivència naix únicament i exclusivament de les nostres accions. Per molt menudes que ens semblen, són totes ben valuoses i efectives.
En el moment present, el dia a dia que visc és totalment diferent. Cada vegada que hi pujo estreno qualsevol interacció amb un ‘bon dia’ i no hi ha ningú que em pare. Perquè la llengua és qüestió d’actitud i un “cafè amb llet” l’entén tothom. I si algú em diu que acaba d’arribar i no m’acaba de comprendre, cap problema, el canvi serà immediat perquè jo el que vull és comunicar-me. Ara bé, cal no oblidar que estem a Catalunya, que el nostre idioma és el català i que només faltaria que no puguem utilitzar-lo a casa nostra. Quan viatges a Londres, en què parles? Veritat que t’esforces per a aconseguir una conversa fluida? Doncs ja està… cuidem-la, cuidem-nos!
