Fa anys, una coneguda empresa de mobles ràpids va “dividir” Barcelona per l’obertura d’una nova botiga: va posar una frontera. Era una campanya publicitària, podies anar a qualsevol dels dos emplaçaments independentment d’on visquesses. Però fronteres és el que la humanitat ha anat posant a tot allò que creiem nostre, ja sigue al mig del llit, perquè la parella no se pose al mig, com a Gibraltar, Ceuta o Andorra.
Des que vam dixar de ser nòmades i vam limitar el nostre espai mos creiem amb el dret de fer fora tot allò que ve de l’altra banda. Només perquè no és d’aquí. És igual que la realitat a la seua part de la frontera sigue pitjor. Això sí, quan les oportunitats escassegen a la nostra banda, busquem traspassar-la. Perquè les fronteres també ens porten a volguer el que hi ha a l’altra banda. Un viatge per a desconnectar, una faena que no podem aconseguir aquí, preus més assequibles, beneficis fiscals… Que bonic és tot a l’altra part de la frontera! Que bonics los riads marroquins!
Ai, no, que no volem que ens invadisquen! Mos queixarem que mos diguen “Pepito” a França, com em deia un amic faldut que viu a París, però dels “morets” mos sentirem amenaçats, encara que només estiguen asseguts a un banc.
I no totes les fronteres tenen una duana. També en posem entre qui considerem “normal” i qui dixem fora: entre homes i dones, heterosexuals i gais, persones d’aquí i persones de fora, qui encaixa i qui molesta… També decidixen qui pot ocupar un espai, estimar de determinada manera o simplement existir sense donar explicacions.
Potser el problema no és que algú travesse les nostres fronteres, sinó la facilitat amb què les aixequem.
