A través de les xarxes, dels articles en premsa i dels seus nombrosos llibres, el nom del professor i escriptor Ramon Cotarelo (Madrid, 1943) -partidari decidit de la independència de Catalunya- s’ha fet popular i fa un parell d’anys va decidir, amb la seva família, deixar el renovat Madrid borbònic i instal·lar-se a viure a Catalunya, concretament “cap a la part del Pirineu/ vora els serrats/ i arran del mar”, que és on s’obre “una plana riallera”, que no és altra que l’Empordà.
Així ho va escriure Joan Maragall, amb bella música d’Enric Morera. El cas és que aquest senyor, sigui on sigui que ha fixat residència, es deu trobar a la Glòria. Ja s’havia passejat, anteriorment, per diversos indrets catalans, anunciant (cosa que venint d’un de Madrid és una novetat per celebrar) la Bona Nova d’aquest cinquè evangelista, primer en forma de dret a decidir, amb dret a referèndum, i ara ja -vist com van les coses del pim-pam-pum entre PP i PSOE- plantejant directament la ruptura catalana amb l’Estat.
El cas és que li deuen continuar plovent les peticions de fer conferències, assistir a sessions de debat, segurament aparicions a les televisions (sobretot, pel que veig, a les locals, perquè a “la nostra” fa temps que no el veiem) i demandes, en fi, d’articles i entrevistes. L’home deu estar més que jubilat, però com passa sovint -sense anar més lluny, a mi mateix, i perdonin- el seu ritme de treball gratis et amore ha de ser per acabar rendit quan el sol es pon.
Ramon Cotarelo, amb tots aquests antecedents d’estudis historicopolítics i de saviesa acumulada -i comptant, pel que sembla, que és un tipus humà que sap estar entre la gent, amb un entregent (com deia Josep Pla) assegurat-, resulta que ha acceptat ser sotmès a una extensa entrevista, com si diguéssim un tercer grau, llarga de gairebé tres-centes pàgines, que ha publicat fa pocs mesos l’editorial gironina Llibres del Segle, a la Col·lecció Què us diré (títol amb ressonàncies del gran cronista medieval, també empordanès, Ramon Muntaner), col·lecció que dirigeixen els germans Marta i Roger Costa-Pau.
I vostès diran: bé, i qui és l’entrevistador? Doncs, no és el Pujol àmpliament conegut per haver estat president de la Generalitat durant 23 anys – amb els seus “llums i ombres” com es diu ara-, sinó un historiador de Figueres, Enric Pujol, que ja raneja els 60 anys, amb solvència contrastada, professor universitari, autor també d’extensa bibliografia, que fou un temps director del Memorial Democràtic de la Generalitat i que s’ha fet un bon tip de dirigir exposicions i congressos sobre el republicanisme dels anys 30.
És evident que tant entrevistat com entrevistador formen part i reivindiquen el pensament republicà, però una cosa és això i l’altra que estiguin enquadrats dintre la forma comunament acceptada del partit polític. Tant un com l’altre tenien, fins fa poc, evidents simpaties pel partit hegemònic del republicanisme català (històric des de 1931, amb Macià, Companys i la resta de la llarga companyia), però la seva deriva diguem-ne “pragmàtica” els ha portat lluny d’aquella simpatia inicial.
Vegin el que diu Cotarelo al capítol 7 del llibre, sota el títol Una burgesia independentista. També és evident que ni ERC ni TV3 el tornaran a convidar mai més. Mentrestant, a Girona i a l’Empordà es deu estar covant alguna estratègia, segurament més unitària. I és que, com diuen a Reus, “A totes les vinyes hi ha calces estripades”.
