Sovint quan et proposes posar un punt i final a una etapa, a un projecte, te n’adones que, en realitat, és un punt i seguit en un de molt més gran, un de més importat, en el qual tu només has escrit un breu paràgraf. Això és el que m’ha passat des que vaig decidir que, després de sis anys, aquest seria el meu darrer article.
En el darrers mesos he tingut la sort de participar en els actes de commemoració del Dia de la dona escriptora i les Jornades de patrimoni literari ebrenc, dos esdeveniments que m’han fet ser conscient de les oportunitats de què gaudim les escriptores contemporànies, qui, malgrat encara som menys reconegudes que els homes pel que fa a premis, publicacions i guardons institucionals, estem dia a dia, obra a obra, demostrant la nostra vàlua i la qualitat dels nostres textos.
Una recerca apassionant sobre les nostres precursores, en el segle XIX i principis del XX, ha evidenciat que fa cinquanta anys les condicions per les quals seguim lluitant eren una fantasia impossible. Si és difícil trobar dones en els llibres de història de la literatura catalana, de l’espanyola o la universal ―sovint el seu nom s’amaga sota un pseudònim―, és pràcticament una labor de mineria literària localitzar-ne d’ebrenques. Per fer-ho, cal remenar en la premsa escrita d’aquella època, pàgina a pàgina, article a article, i en els fons de les biblioteques de les nostres comarques o en les dels descendents de les autores.
El perfil de les vuitcentistes era el de dones de famílies benestants, burgeses, formades i amb profundes conviccions religioses. Les del segle XX, en canvi, tenien distintes procedències, de famílies més o menys humils però amb una forta consciència de la importància de la formació, tant dels fills com de les filles. Allò que les caracteritzava a totes, però, era el to marcadament feminista i la seva estima pel territori i la seva gent, trets que ens han deixat en herència.
Algunes d’elles, a més d’haver d’ocultar la seva creativitat o de mantenir-la reclosa en els cercles íntims, van haver de sofrir el menyspreu de bona part dels seus contemporanis, com la canareva d’adopció Josefina Martínez Aguado, o de renunciar, en casar-se, a la seva passió, com la perellonenca Maria Llaó Martí. Escriptores que, si amb el seu talent haguessin nascut homes, destacarien entre els intel·lectuals ebrencs, perquè per a elles la creació literària no era un joc sinó la seva vocació.
Els poemes, articles, novel·les, contes i obres de teatre d’escriptores com Catalina Ferré Mayordom, Maria Fonts, Rosa Sánchez, les germanes Ferrer…, algunes de les quals coneixem gràcies a la premsa de l’època, han de ser referents per a les que hem agafat el relleu i per a totes aquelles que gaudeixen expressant-se amb la paraula escrita.
Gràcies a mitjans de comunicació com aquest, que ofereix setmanalment la mirada de tantes escriptores, avui no escric un punt i final sinó un punt i seguit en la gran obra de les escriptores ebrenques.
