Les dues cadires de professors ocupen el centre de la fotografia, flanquejades per les dinou cadires d’estudiants, organitzades en dues fileres, una, a dalt i l’altra, a baix de l’escalinata que dona accés al centre educatiu de primària Gilbert Willie, al districte escolar independent de Terrell, a no més de vint minuts de Dallas, Texas. “No aconsegueixo deixar de plorar des d’aquest matí, quan he arribat a l’escola i he vist les cadires buides. Podria haver passat aquí i ara mateix estaríem parlant de dinou dels meus alumnes i dues companyes que ja no hi són, que no tornaran”, confessa entre sanglots una de les mestres de l’escola, que prefereix no revelar el seu nom. “La gent ha d’entendre què representa aquesta tragèdia, la gent ha de ser capaç de visualitzar el buit que deixa”, afirma amb contundència la directora de l’escola, Alexis Dennis, fent referència al tiroteig del passat 24 de maig a l’escola Robb Elementary, a Uvalde, Texas, que va esbiaixar les vides de dinou xiquets i les seves dues mestres a mans d’un dement, el qual mai hauria d’haver tingut accés a cap arma de foc.
En un estat específicament sagnant com Texas, on cada any moren més de 4.000 (!) persones, víctimes dels tirotejos massius, on les escoles sovint es converteixen en objectius dels franctiradors, on adquirir una arma de foc requereix menys controls que obtenir una llicència de conducció… Avui no em veig amb cor de parlar d’estadístiques, de més nombres, sempre freds i impersonals, que només contribueixen a engrossir la ja de per si macabrament llarga llista de víctimes mortals en escoles que han viscut de prop aquesta barbàrie completament innecessària, i per la qual ningú mou un dit, per posar -hi punt final. Avui només puc honrar la memòria de la classe de quart curs de primària formada per Xavier López, Uziyah García, Eva Mireles, Irma García, Nevaeh Bravo, Makenna Lee Elrod, Amerie Jo Garza, Maite Yuleana Rodríguez, Rojelio Torres, Ellie García, Jayce Carmelo Luevanos, Tess Mata, Annabelle Guadalupe Rodríguez, Jailah Nicole Silguero, Alithia Ramírez, Miranda Mathis, Lexi Rubio, Eliahana Torres, José Flores i les seves mestres, Eva Mireles i Irma García, la parella de la qual, incapaç de sobreposar-se a la tragèdia, també va morir dos dies després del tiroteig d’un atac al cor. Llegeixo els seus noms i els seus cognoms en veu alta una vegada i una altra i se m’omplen els ulls de llàgrimes i la gola de fel. No són simplement 21 víctimes més d’aquesta bogeria. Eren 19 innocents criatures que tenien tota la vida al davant i que, a dos dies d’acabar el curs escolar, somniaven en la diversió entre germans, cosins i amics durant les tèbies nits de l’estiu texà. Eren 2 mestres abnegades que, dia rere dia, s’esforçaven per oferir un futur millor als seus estudiants. Sobretot, eren persones que creien que una escola pública de primària, la principal representació de la institució de l’ensenyament obligatori al país, suposava un lloc segur.
El debat nacional que comença poques hores després de la tragèdia se centra, com sempre, en les qüestions equivocades. Els mitjans de comunicació, en pro d’un periodisme d’investigació de pacotilla, aviat esbrinaran quins protocols no s’han seguit adequadament, quins individus han operat amb negligència, per què els cossos de policia no han actuat amb la urgència necessària. Els pares de tot el país, amb una preocupació real que comença a desafiar les lleis de la probabilitat, es plantejaran si és aconsellable continuar enviant la canalla a l’escola quan la pandèmia de la covid ha obert tantes portes a un món educatiu digital. Aquells que no es podran permetre l’escola en línia i seguiran enviant els fills i les filles a classes presencials recordaran als xiquets que, en cas de tiroteig, han de romandre calladets, quiets i amagats darrere de les motxilles, l’interior de les quals començaran a folrar amb material a prova de bales. Si convé, s’hauran de fer els morts a terra, per tal de no ser cosits per les bales. I mentrestant, l’elefant se seguirà passejant, amb indolència, amunt i avall de l’habitació, sense que els legisladors arribin a considerar la possibilitat d’endurir l’accés, fins ara pràcticament indiscriminat, que la població té a les armes de foc, en pro de la maleïda segona esmena a la Constitució, que des del 1789 (amb la darrera revisió el 1992) protegeix el dret individual de qualsevol ciutadà estatunidenc a posseir armes de foc per a l’autodefensa.
