El primer de novembre de 1938 encara faltaven 15 dies perquè s’acabés la Batalla de l’Ebre, i ja se’n portaven més de cent, de dies de lluita. El dia 30 Franco va emprendre una nova contraofensiva, la que havia de ser la darrera. Al diari republicà del front es relata: “Són les sis del matí i ens desperten les explosions”, començava la que va ser “la més potent artillera, amb una preparació desconeguda fins aleshores, amb insuportable precisió… L’aire també està ple de sorolls”.
Terror, és la millor paraula que defineix la intensitat i precisió del foc, de l’artilleria, del batalló de metralladores i més de 300 avions, amb les tropes de terra movent-se amb rapidesa.
A migdia, tota la muntanya era primera línia de foc. Per Corbera es registraven greus infiltracions. Finalment, Franco aconseguia trencar el front i ocupar posicions claus a la Serra de Cavalls. L’endemà, el dia 1 de novembre la mítica cota 666, la Serra de Pàndols, cau en mans feixistes.
Però encara tardarien 15 dies les forces republicanes en emprendre la retirada final, sense desbandada: amb una gran dignitat, la XIII Brigada Internacional, ja sense estrangers des de feia un parell de mesos, marxava de la banda dreta del riu; havien estat els primers a passar el 25 de juliol.
Es calcula que un 70 % dels cent mil homes de l’exèrcit republicà van ser baixa, ferits o morts; més de 130.000 entre els dos bàndols, en 115 dies de crua batalla estèril. Entre altres raons, per la ineptitud militar i l’encaparrament de Franco, com li van retreure els mateixos aliats, Mussolini i Hitler, i el seu desig d’aquest desgast de vides.
En tres mesos la guerra acabaria per a les Terres de l’Ebre i començaria la llarga dictadura. Els meus pares la van viure, la guerra, les seves vides es van estroncar per la dictadura, i amb el suport de l’Església catòlica, els van capar la joventut… i l’existència.
Totes les guerres són detestables, i quantes n’hi ha ara mateix!? Actualment, hi ha 110 conflictes armats actius al món, segons l’Acadèmia de Dret Internacional Humanitari i Drets Humans de Ginebra, més enllà de les mediàtiques, de les quals tenim notícia.
Les incerteses d’un futur en pau condicionen les nostres vides, i és que l’ombra bèl·lica plana sobre la història. L’OTAN estima que s’han enviat a Kursk 10.000 soldats, una xifra semblant dels que ha enviat Corea del Nord per nodrir les tropes russes al front ucraïnès, un fet que altera la guerra i les aliances.
Israel segueix campant. Els morts a la Franja de Gaza passen de 30.000 llargs, els atacs al Líban amb gairebé 3.000 víctimes, sense comptar els ferits, i les defuncions per gana i malalties pel setge i per impedir l’ajuda humanitària. Ara també Israel ataca l’ONU impedint la seva tasca. I ningú hi posa remei al genocidi descarat i a la fatxenderia de Netanyahu.
Un dels objectius de la creació de la Unió Europea era garantir la pau i la seguretat amb llaços polítics i comercials, però la invasió de Rússia a Ucraïna ha fet que el bloc comunitari es plantegi ara també la via militar. Per primera vegada des del final de la Segona Guerra Mundial, el club europeu està determinat a guanyar autonomia i força en defensa i s’encamina cap a un gran rearmament. I, a més, pretén involucrar-hi més directament els ciutadans.
La nostra guerra incruenta ha de ser contra els que ataquen la democràcia, com els discursos d’odi de Trump, que ningú sap com aturar (sembla que els americans s’han tornat tots bojos, amb la majoria clara assolida: la que mos espera!), com el feixisme que avança buscant exercir un poder absolut (i si es confirma la victòria de Trump, ho veurem).
Les nostres batalles, per preservar la dignitat -com ho van fer els soldats republicans i les Brigades Internacionals a la Batalla de l’Ebre- han de ser contra molts fronts. Per exemple, els que no planegen el territori d’acord amb la natura, i posen per sobre el negoci desmesurat que els interessos de la ciutadania; els qui no preveuen i menystenen el risc climàtic, contra l’avarícia i els mals governs sectaris, que tenen conseqüències mortals, com hem vist a València.
