Entre el 23 i el 26 de maig més de 360 milions de ciutadans europeus estan cridats a votar un nou Parlament Europeu.
A l’Estat espanyol ho farem el 26, el mateix dia que les municipals. Esta coincidència pot fer elevar la participació d’uns comicis que en els últims 10 anys a Catalunya i al conjunt d’Europa ha baixat del 50%. A les europees, cadascun dels 28 estats membres escull una xifra de parlamentaris d’acord amb el seu pes demogràfic. Així, Alemanya n’escull 96, Espanya 59 i països com Luxemburg o Malta, només 6. Quan es faci efectiva la sortida del Regne Unit de la Unió la xifra es reduirà a 705 eurodiputats i alguns dels escons es redistribuiran entre els altres països.
Cada estat membre escull els seus representants d’acord amb els seus sistemes electorals nacionals. La majoria opten per una circumscripció electoral única, com el cas de l’Estat espanyol. També cada país pot imposar un topall mínim de vots per a obtenir un escó. Alguns posen un 5% dels vots, altres un 4% i altres no en posen cap. És el cas també d’Espanya, la qual cosa facilita que els partits nacionalistes i independentistes puguan obtenir representació perquè necessitarien entre 350.000 i 400.000 vots si la participació es manté per sota del 60%.
El Parlament Europeu és una de les tres institucions que formen la Unió Europea. L’única que s’escull per sufragi directe i també la que té menys pes polític. Servix com a cambra legislativa però no té control efectiu sobre la Comissió (el poder executiu) i el Consell Europeu, el club dels 28 caps de govern dels estats membres i on realment residix el poder de la UE. Tant és així que un cop formada l’eurocambra, el Consell “consulta” al Parlament per un candidat a presidir la Comissió. Des del 2014, el candidat ha de ser un dels caps de llista que presenten els partits europeus a les eleccions al Parlament. Esta reforma és un intent d’obrir les institucions europees, molt qüestionades per les seues mancances democràtiques.
Les famílies polítiques
El sistema polític comunitari està compost per les famílies polítiques europees. Les dos grans són la dels Socialdemocràtes (S&D), on hi és el PSC, i el Partit Popular Europeu (PPE). Altres grups amb molta pes a Brussel·les són els liberals d’ALDE, del qual forma part Ciutadans i, fins ara, el PDeCAT; els Verds-Aliança Lliure Europea (Green/EFA), federació de partits ecologistes i nacionalistes on són els Comuns i ERC; i també hi ha el de l’Esquerra Unitària (GUE/NGL), on està integrat Podemos.
Els grups euroescèptics o d’ultra-dreta estan dividits en: els Conservadors i Reformistes (ECR), del qual formen part els tories britànics; l’Europa de les Llibertats (EFDD), on hi havia l’UKIP de Nigel Farage, ara del Brexit Party; i, per últim, l’Europa de les Nacions i les Llibertats (ENF), que és el grup de la ultradreta del Front Nacional francès, de la Lliga Nord italiana i molt possiblement de VOX.
Els partits proeuropeus han plantejat estes eleccions com una decisió vital sobre el futur de la Unió, amb el Breixit a la volta de la cantonada i la pujança dels partits d’ultradreta que rebutgen la UE. Si fem cas a les enquestes (vegeu gràfic), el pes dels partits euroescèptics pujarà relativament, però no es preveu que puguen fer cap majoria i el més probable és una gran aliança entre els populars, socialidemòcrates i liberals.
Catalunya a europa
El Parlament Europeu és una amalgama d’interessos nacionals i regionals. Tot i així, existeix una agenda comuna (política migratòria, energia i canvi climàtic, telecomunicacions, fre als populismes…) on no figura el conflicte polític català. El Parlament ja va tenir un debat pocs dies després de l’1 d’octubre i la Comissió es va posicionar al costat de la Constitució espanyola i en contra de la violència policial.
Els partits independentistes catalans, però, intentaran un cop més portar a Brussel·les les seues reclamacions, posant de relleu la situació de presó i d’exili que patixen alguns dels líders de Junts per Catalunya i Esquerra. Per això han situat els seus líders com a caps de llista. Els republicans han aconseguit que Junqueras siga el candidat dels Verds/ALE a presidir la Comissió. Mentre que Puigdemont està decidit a recollir l’acta d’eurodiputat malgrat els dubtes que puga ser arrestat en passar els Pirineus si la immunitat encara no és efectiva. En tot cas, Junts per Catalunya també ha de resoldre a quin Grup Parlamentari s’integrarà després de la seua expulsió del grup liberal a petició de Ciutadans. És una qüestió cabdal perquè al Parlament Europeu estar fora d’un grup parlamentari significa cinc anys en el més absolut ostracisme
