Qui fos mestra!

Porta d’entrada d’un centre de Secundària de les Terres de l’Ebre. Alfred i Bàrbara, carregats amb una motxilla plena de papers i llibres, s’acomiaden.

Alfred (amb veu d’esgotament): Finalment hem posat punt i final al curs, pensava que no s’acabaria mai!

Bàrbara (més animada): Ten tota la raó. Amb la calor que ha fet, al maig, semblava que estiguéssim damunt de les vacances. Cada dia ha estat una batalla tenir-los a l’aula treballant una mica. Has acabat ja els informes de traspàs per al curs que ve? Pensa que a setembre tindrem pocs dies…

Alfred: No me’n parlis! Entre les avaluacions, la memòria del departament, els informes per a les famílies i les reunions no he tingut temps d’acabar-los. Aquesta setmana m’hi posaré i els enviaré.

Bàrbara: I que portes en la motxilla, que pesa tant?

Alfred: Que què porto? Doncs els nous llibres de text per al curs que ve. M’han tocat assignatures afectades pel canvi de llei i m’ho he de preparar. A més a més he de canviar les lectures per als alumnes, que diuen que les d’aquest any no els han agradat i, si no els motiven, no llegeixen…

Bàrbara: Jo també m’he de preparar matèries noves. Tanta vaga i tanta manifestació i no hem aconseguit res més que perdre diners. Ni han tocat gairebé res dels canvis en el currículum ni les dates d’inici de curs.

Alfred: Sí, a mi començar abans no m’importa. Total des de l’1 ja estem al centre. El que sí que m’hauria agradat és poder desplegar tots els canvis amb més temps per preparar-ho i, sobretot, per informar bé els alumnes i les famílies. Els hem hagut de dir que es matriculin a matèries de Batxillerat que ni nosaltres sabem com seran exactament.

Bàrbara: Va que, amb l’avançament de l’inici de curs, veuràs més aviat la profe que t’agrada?

Alfred (estranyat): Què dius?! Si saps perfectament que estic feliçment casat!

Bàrbara (rient): No has vist l’anunci del Departament d’Educació? Enumera diferents motius per començar abans, però es centra que els nois i noies veuran abans aquell company/a que li mola. Mira. (La Bàrbara el cerca al mòbil i li ensenya).

Alfred: De debò? (riu sorollosament). Va, me’n vaig a casa, que, després del darrer Claustre, se m’ha obert la gana.

Una dona, que aparentment els coneix als dos, passa pel seu costat i els saluda des de lluny amb sornegueria.

Dona: Què, de vacances ja?! Qui fos mestra!

Alfred (indignat): En moments com aquest m’he de mossegar la llengua perquè la frase que em surt de dins és: Doncs, mira, la porta de la universitat està oberta per a tothom, encara hi ets a temps!

Bàrbara: Bon estiu i busca alguna estona per desconnectar, que et fa falta!